Com si tornés aquella conjunció astral que una dirigent socialista va ressaltar com un prodigi de la providència, han començat a sortir autobiografies d’ex presidents del Govern espanyol que, en la majoria dels casos, intenten refer bona part de la seva biografia per passar més o menys dignament a la història. El problema és que, de vegades, l’egolatria del  biografiat és tant excessiva que sovint es mostra com el què realment intuíem que era. El curiós del cas és que potser les memòries que tindran més debat i controvèrsia seran unes que encara han de sortir i que són de l’ex vicepresident econòmic de José L. Rodríguez Zapatero, Pedro Solbes.  De moment ja s’ha produït una primera topada pública entre Zapatero i Solbes, que, per cert, aquest segon ha reconegut que no es parlen. El fet en litigi és per un “paper” que va lliurar a Zapatero en el que l’informava de com s’havia d’actuar davant la crisi que venia; unes mesures que Zapatero va rebutjar perquè segons diu Solbes que va dir Zapatero: “això em costaria dues vagues generals”.  Ràpidament “fonts properes” a Rodríguez Zapatero han informat que no els consta haver rebut mai aquest informe.

L’anècdota no és pas una futilesa perquè l’honor i la responsabilitat política queda molt malmesa segons qui tingui raó. Solbes ja reconeix que va ser un error tornar al segon govern i deixa caure amb quina frivolitat i obstinació ideològica afrontava la crisi Zapatero i el seu entorn més radical. I si Solbes no hagués fet l’informe, la seva solvència econòmica, ja molt malmesa, encara seria pitjor.

D’aquí uns anys, passi el què passi amb el procés català, intueixo que alguns polítics catalans d’avui escriuran les seves memòries per reescriure la “seva” història i intentar passar dignament a la història. No sé si ho assoliran, perquè el poble és prou intel·ligent per tenir memòria. I dos dels candidats més clars a fer-se aquest lífting biogràfic, per mi són: Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro i Morera, dos líders que amb les seves sengles actuacions, molt semblants, en defensar una posició que, en el fons, és obstaculitzar sibil·linament  un procés que el 80% dels catalans vol.