El president, Artur Mas, ha hagut de contestar a les crítiques que des de l’unionisme i des de Madrid se li fan pels seus viatges a l’estranger. Si no és per incultura és per mala fe que els crítics veuen aquests viatges prescindibles i com unes despeses supèrflues. Tot i la modernització que Espanya ha experimentat des de la democràcia i l’entrada a l’UE, encara hi ha una crosta molt profunda en l’imaginari dels òrgans de poder espanyol que no han superat l’Espanya autàrquica, tancada i reserva de l’espiritualitat mundial, que havíem estudiat en l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional, que tant enyora el ministre José Ignacio Wert. Una prova clara d’aquest tancament resclosit del passat és que cap dels presidents del govern espanyol que ha tingut la democràcia han parlat idiomes. Allò que avui qualsevol empresa exigeix a l’hora de contractar, que com a mínim el candidat parli anglès amb fluïdesa, per ser president espanyol, és irrellevant.

A Catalunya, llevat de l’anomalia de José Montilla, tots els presidents han parlat idiomes i tots han estat capaços de fer una conferència a qualsevol Cambra de Comerç, Fòrum o Universitat estrangera. A Catalunya ja des de sempre s’ha tingut clar que el nostre món és el món i, per tant, seria impensable tenir un alt responsable sense uns mínims de formació i d’idiomes per anar pel món mínimament equipat.

El president Mas segueix la tradició catalana i surt a l’estranger amb empresaris i promociona el país i l’economia. És un fet que la gent normal entén com una inversió imprescindible en un món global, mentre que els resistents de la marca Espanya hi veuen turisme i despesa; o potser el que tenen és enveja, vés a saber. És la diferència entre els que van per feina i els que esperen la subvenció.

Però fins i tot quan acusen de malbaratament de recursos, els arguments de la comparació com a rèplica són tan poderosos que evidencien la seva mala fe i les seves febleses.

El pitjor que ens podria passar a nosaltres i a la nostra economia és esperar l’aixopluc de la desacreditada marca Espanya, i l’ajut d’un president que, fins avui, no hem vist mai que faci cap conferència ni que participi en fòrums econòmics internacionals. Si volem ser un país de primera i vendre’ns al món com un país de primera, també necessitem mostrar-nos amb capacitat de gestió i d’interlocució de primera. I ho estem assolint. Els contactes entre empreses capdavanteres en coneixement i innovació, així com en centres d’investigació i recerca, i els convenis signats o els que s’estan negociant, mostren l’eficiència d’aquestes polítiques. La fortalesa internacional d’un país petit és molt directament proporcional a la fortalesa i al potencial de la seva capacitat empresarial, la seva indústria i el seu coneixement. I com que tenim tots aquests ingredients i els volem potenciar, és imprescindible tenir una política exterior pròpia.

És clar que aquesta política exterior catalana, que no és nova i que, llevat de Montilla, tots els presidents l’han tingut, ara aixeca més recels pel moment polític en què estem. És un fet que des d’aquesta setmana Mariano Rajoy ens ha internacionalitzat. Els contactes a Vílnius entre Mariano Rajoy i David Cameron parlant d’Escòcia i de Catalunya demostren que aquesta aparença de tranquil·litat que s’atribueix al president espanyol és falsa i que la processó va per dins. Tampoc no s’ha buscat un possible aliat gaire creïble perquè el primer ministre britànic ha promès fer un referèndum per sortir de la UE. Això li afebleix considerablement l’argument de la por. A més, després del fracàs de la UE per incorporar Ucraïna, encara afebleix més la teoria de l’expulsió que s’esgrimeix contra Catalunya.

Article publicat a El Punt Avui, 1-12-13