En aquest debat sobre el procés català, les posicions de molts analistes i polítics es van situant cap als arguments extrems. El primer que observo, i no em diran que és ben estrany, tots els negacionistes diuen que la política catalana i sobre tot el President Artur Mas, ha situat el país en un somni impossible. Accepto això de la resistència dels somnis i fins i tot estic disposat a parlar de la capacitat de resistir que tenen, com algú es pregunta. Si el qualificatiu de somni impossible se’l creguessin, com és possible que seguidament ens parlin de les set plagues d’Egipte que ens cauran sobre nosaltres si ens independitzem? Perquè, dic jo, si és impossible no caldria que esmercessin tanta tinta i recursos per combatre un impossible. Fins i tot sabem que el Ministre d’exteriors d’Espanya ha encarregat al diplomàtic Pedro Calvo Sotelo una mena de llibre blanc unionista per rebaixar la flamarada independentista a l’estranger. Un llibre-informe de 180 planes i dividit en 6 apartats i que titulen: “Per la convivència democràtica”. O són com l’Idalgo don Quijote que veuen gegants on hi ha molins? O és que això del procés sobiranista, malgrat el que diuen, s’ho creuen? Jo, i a rics d’equivocar-me, estic segur que s’ho creuen. Ara, també és veritat que els costarà moltes explicacions a l’Europa democràtica per fer compatible el seu “ Per la convivència democràtica” amb el nostre “Deixeu-nos votar” ja que prohibir el vot, no és dels demòcrates.

L’estratègia de Mariano Rajoy, potser presoner de l’extremisme del seu propi partit i de la seva història quan intentava pescar vots a Espanya amb l’anticatalanisme, és la de no moure’s.  Sembla que espera una implosió del nacionalisme, un trencament de CDC que descavalqui el lideratge de Mas o que un dia el President desperti d’aquest somni impossible. Coneix molt poc la realitat social de la Catalunya d’ara i no em sorprèn perquè qui l’hauria d’informar millor, l’Alicia Sánchez Camacho, tampoc entén res de la realitat.

Catalunya pot tenir un somni, de fet el té, i té un projecte de futur que il·lusiona a milions de catalans; l’Estat espanyol, no té cap projecte de futur ni res engrescador que il·lusioni. I no hi ha res més eficient per anar cap el fracàs col·lectiu que liderar sense projecte ni il·lusió.

Fins avui sóc incapaç de dir quina resistència tenen els somnis, però sospito que en aquests moments és alta. Primer pel projecte engrescador i segon pel no projecte dels que ens haurien de seduir. No tinguin cap mena de dubte, el futur d’Espanya, per més que diguin, és un futur molt compromès i gens engrescador i molt menys seductor. I per més dificultats que comporti els  inicis d’una independència, el nostre futur és molt més fiable i engrescador que unint el nostre futur al d’Espanya.

Com davant de la immobilitat de Rajoy hi ha el compliment del full de ruta català, vindrà un moment que el President espanyol haurà d’actuar. I és que la capacitat de resistència del somnis, són més forts que la dels interessos.  I com ja tot el nostra procés s’ha internacionalitzat i som notícia, arribarà un dia, que pot ser no massa llunya, que si Rajoy no es mou, els mercats de capitals internacionals comencin a fer càbales i comptes i detectin que el risc país del Regne d’Espanya, amb un divorci conflictiu amb Catalunya, suposi una prima de risc insuportable. I haurà d’actuar ràpidament. També potser plausible que veient l’UE que Catalunya vol emancipar-se i que és un procés democràtic i majoritari, i conscients del prejudici que podria portar a l’UE aquests contenciós si no hi ha pacte, forcin al president Rajoy a actuar i pactar.

I és que estic segur que com les seves anàlisis són tan irreals i les prediccions tan febles, que quan informen a Brussel·les per tranquil·litzar-los, vindrà un moment que no se’ls creuran. Tres dies justos abans de l’acord amb la pregunta i la data, l’expresident José Rodríguez Zapatero, va assegurar solemnement a nen Josep Cuní en una entrevista a 8 el Dia, com a resposta al referèndum, que no n’hi hauria perquè ni tant sols hi hauria pregunta. Ho va dir tan segur que un que no el coneixes i coneixes la seva història de pèssim analista, se l’hauria cregut. I aquests, com tants n’hi ha,  són els experts que opinen i pontifiquen de realitats que no coneixen o el que és pitjor; que es pensin que negant el problema, el problema desapareixerà.  Precisament quan ell era President, el President de Catalunya de les hores, José Montilla, gens sospitós de ser catalanista, ja el va advertir del procés de desafecció del catalans cap a Espanya que s’estava produint a Catalunya, i no se’l va creure. El va negar, però el fet hi era.

El temps ens dirà què és més resistent: els somnis o els interessos