La nostra indiferència ens fa diferents.

La gran majoria dels catalans ja hem arribat a un estadi en el que la “indiferència” ens fa diferents. Ja tan ens és que ens amenacin com que ens vulguin seduir, nosaltres tenim el nostre camí i de a resta, no ens condiciona.  Avui El País ens informa que el ministre Margallo “mobilitza les ambaixades ( espanyoles) contra el separatisme català” i envia als diplomàtics un informe de 210 pàgines per reforçar la seva idea que “junts hi guanyem tots i separats hi perdem”.   Realment no sé fins a quin punt la societat civil catalana i la política s’han sentit sosmoguts per aquesta informació, més aviat penso que gens.  De fet, la gran majoria de nosaltres fa temps que ja sospitaven i sabíem que Margallo es movia. Fins i tot per intentar controlar la “política exterior catalana” va fer una llei que restrenyia els àmbits de les competències que el President català podia fer la l’exterior.  Recordaran com en les dues sortides a Israel i a la Índia, sempre va estar acompanyat de l’ambaixador espanyol.  I malgrat aquets impediments, els viatges foren un èxit.

Indiferència també ha estat la mostrada amb el discurs del Rei que TV3, per primera vegada, no va donar i ningú el va trobar a faltar. Així com indiferència ens produeix aquestes interpretacions, sovint ridícules, de les paraules reials que en fan els polítics i els periodistes. Jo vaig tenir un gran professor de literatura que quan fèiem un comentari de text i començàvem per: “l’autor vol dir…” tallava en sec i ens deis: “l’autor diu”.  Jo sóc dels que penso que si el Rei no diu és perquè no vol dir, i quan ho vol dir o ho vulgui dir, ja ho dirà. Tampoc el paguem per què a més sigui interpretar a conveniència. De fet, el setembre el 2012 en la seva carta d’estrena a la Web, que em penso ja no existeix, ja ens va deixar ben clar el seu pensament i de quin bàndol està, que no és pas precisament el nostra. Allà es va mostrar com un Borbó que és, la qual cosa no ens ha pas d’estranyar. En tot cas ens ha de sorprendre que tan fàcilment malmenés el seu reconeixement que li tenien a Catalunya els “juancarlistes” amb l’excusa, ben instrumentada, d’haver-nos portat la democràcia. Com si en la mort del dictador i en el context internacional nostre, es pogués perpetuar una dictadura. Però l’excusa els va servir a molts per sacralitzar-lo.

Però que ningú s’enganyi, Catalunya no és un país de “passotes” com dirien ara, som un país tremendament il·lusionat amb un gran projecte i que malgrat les dificultats i les incomprensions que tindrem, sabem que la nostra fe és més forta.