Les paraules del ministre de defensa Pedro Morenés assegurant que als militars els preocupa que “alguns partits de Catalunya puguin posar en qüestió un valor tan essencial com és la unitat d’Espanya”  i a més, segons ell, “ ha ordenat que mantinguin la calma” demostra clarament que el traspàs de la dictadura a la democràcia encara no s’ha produït en tots els estaments. És inversemblant pensar que en un país com els EUA o a França, o a Alemanya, o a Bèlgica, o la Gran Bretanya, o al Canadà,… i en podríem dir molts més, un ministre de defensa digués aquestes paraules. La seves paraules són clarament de tradició espanyola; una tradició que desgraciadament tenen com herència les ex colònies espanyoles, i països de l’Africa. En aquest cas, Espanya encara no la podem homologar amb una democràcia occidental.

Ja em va semblar estrany que en la Pasqua Militar del dia de Reis passat, el ministre agraís als militars que estesin callats, un fet que va passar desapercebut per les imatges de decadència que va mostrar el Rei a l’hora de llegir el seu discurs.

Els espanyols els pesa la tradició històrica, potser la genètica, de subliminar als militars com a màxims garants de la política. Uns militars, els espanyols, que ningú recorda quan fou la seva darrera victòria a no ser la del cop d’estat del 9136 i malgrat això, ja en la confecció de la Constitució van exigir tenir un paper que cap país democràtic del món els hi haurien tolerat, i aquí els anomenats pares de la pàtria van acceptar submisament.

Fins que no entenguin ells i tots els que els defensen, que el valors més essencials en democràcia és la llibertat i el vot, no podrem dir que Espanya sigui una democràcia, perquè justificar ser demòcrata només pel fet de poguer votar, no n’hi ha prou, cal la llibertat de votar el què un creu millor.  I la “democràcia espanyola” vigilada pels militars, només deixa votar el que a ells els  interessa, no el què volen votar lliurament els electors.