Demà dia 16-01-2014 farà 298 anys que el Felip V va comunicar la Real Cèdula, que culminava l’entramat legislatiu del Decret de Nova Planta, la legislació de conquesta que anul·lava les Constitucions Catalanes, invocant un dret diví.  La resta ja tots sabem prou com va anar i quina repressió contra Catalunya i especialment a Barcelona, va suposar aquest dret diví.

Demà, coincident amb aquests 298 anys, en el Parlament de Catalunya ( la mateixa Ciutadella) es votarà un mandat per demanar a les Corts espanyoles la cessió de la prerrogativa que té l’Estat espanyol per convocar un referèndum consultiu a través de l’article de la Constitució 150.2. Com veuen, la iniciativa potser que no agradi als unionistes però és escrupolosament legal.

El més sorprenent és la posició del PSC davant d’aquest fet, que com he dit, és radicalment dins la llei. I dic que és sorprenent perquè el PSC es va presentar a les eleccions amb un programa que deia que estava a favor d’uns consulta legal i acordada amb el Govern espanyol, i ara aquest compromís, per no fer un lleig al PSOE, el trenca unilateralment. I quan  un partit supedita els seus compromisos als seus interessos, perd la credibilitat i l’ètica política.  És per això que entenc els diputats dissidents que es neguen a trencar el compromís contret amb els seus electors i volen votar sí. I ho entenc perquè em resultaria impossible tornar-los a demanar mai més res.

Tampoc entenc la posició de l’alcalde de Lleida Àngel Ros abandonant el seu escó per no haver de trencar la disciplina que imposa el partit. Ros, com tots els altres, tenen un programa i uns vots que els obliguen a ser coherents; i abandonar per no mullar-te i deixar a l’estacada qui va confiar amb ell i amb les seves promeses programàtiques electorals, em sembla poc consistent èticament. No és de bons principis no tenir principis.

Demà els que afrontin el seu destí amb honradesa, tindran tot el reconeixement; mentre que els que facin jocs de mans i sofismes per explicar la seva raó, assoliran davant la societat i sobre tot davant dels seus votants la indignitat. Sovint rentant-nos les mans, ens embrutem les consciències.