Diuen, el que el coneixen personalment, ( el meu fill el va tenir de professor en la carrera de Telecomunicacions)  que l’alcalde de Lleida Àngel Ros, és una persona de valors profunds. I el seu discurs sempre ha estat adornat d’una coherència que el feia un polític especial; és a dir, un polític que transmetia credibilitat en les seves paraules. Però sempre passa que els grans homes es mostren en les gran ocasions i el diputat Àngel Ros, s’ha trobat en un moment clau de la seva vida política en la que ha hagut de triar entre l’ètica de les conviccions i l’ètica del poder, com molt bé deia Max Weber, i va triar per l’ètica del poder. Per més que s’ha esforçat molt i en tots els medis periodístics, de justificar-nos la seva posició i intentant, sense èxit, formular un discurs ètic, el seu darrer acte polític ha malmenat tota una trajectòria. Abandonar el combat abans de l’escomesa mai ha estat un fet propi de bon lideratge, més aviat ha estat el recurs dels perdedors; entesos com aquells que es rendeixen abans de combatre.

Quan un abraça el discurs ètic, i sobre tot l’ètic de les conviccions, i es tracte de defensar fets claus del país, abandonar abans d’hora invocant l’ètica del poder, com  mínim, és poc ètic perquè és situar-se en terra de ningú. En el meu post anterior i encara abans de les votacions, el tancava amb una frase aterradora però sovint conté una gran veritat, deia: “sovint rentant-nos les mans ens embrutim la consciència”. El descompromís del dubte o del no pronunciar-se, normalment amaga un interès que no sol ser mai el que s’explica. I en el cas que ens ocupa, la seva acció individual, ha perjudicat l’interés del col·lectiu que defensava la mateixa posició, perquè ha servit d’exemple, interessat, per atacar als tres que es van mantenir ferms en l’ètica de les conviccions. Maria Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena, han demostrat, ens han demostrat, que encara avui en el món polític pots trobar algunes persones amb compromís.

Rocío Martínez-Sampere , Laia Bonet i Xavier Sabaté, a darrera hora van canviar el signa de la votació i van acceptar el mandat del partit. Són tres moviments tàctics que també tenen la seva explicació per les seves aspiracions polítiques personals, però el seu fet és molt més clar que el del ara ja Paer. Ells han votat no.

I el fet que dirigents del PSOE i del PSC-PSOE hagin invocat com exemple al “honorable comportament d’Àngel Ros”, per atacar la posició dels tres dissidents, no és gratuït, demostra la profunditat del cop baix que Ros va fer als seus companys de viatge abandonat-los a darrera hora.

Contràriament a les veus que reclamen a Geli, Ventura i Elena, la seva acta de diputats, els hem de demanar que no la lliurin perquè no podem convertir en víctimes a aquells que honestament han fet bo el compromís amb el seu contracte electoral.  I cal ressaltar el seu compromís perquè la mateixa diputada Geli ha dit ben clar que ella no és independentista. Simplement són uns unionistes que se senten obligats davant dels compromisos presos amb el seu electorat i amb fer possible la consulta, i mereixen tot el nostra respecte i felicitació.