L’anècdota la cito de memòria  i per això no hi poso el nom de l’advocat puix que no n’estic segur i no m’agradaria equivocar-me, però el fet és real; quan el 23 de febrer de 1983 el govern socialista va expropiar Rumasa la família Ruiz-Mateos va demanar a un dels principals advocat de Madrid la seva defensa. Aquest advocat s’hi va negar i va fer públic un comunicar en el que deia que es negava a la seva defensa perquè Rumasa havia evadit capitals i moralment ell no el podia defensar. Deixant de banda que tothom té dret a una defensa, aquest posicionament ètic portat fins a l’extrem feia pensar que estàvem davant d’un advocat que a més del gran prestigi que tenia, mantenia un posicionament ètic extrem. El problema va venir poc temps després quan es va saber que ell també havia evadit capitals i la justícia el perseguia.  Jordi Cañas, s’ha trobat en un cas semblant. Porta dos dies recorrent tots els medis de comunicació per explicar la seva innocència a una més que possible imputació ( reconegut per ell mateix) per ser presumpte col·laborador necessari en una trama d’evasió d’impostos. El fet de ser el Sr. Cañas un polític que sempre s’ha expressat molt contundentment contra la corrupció, aquest contenciós jurídic el posa en una situació molt compromesa. I també hi posa a C’s perquè han presumit sempre de ser els més transparents i ètic dels polítics.

El Sr. Cañas, per no dimitit immediatament per imperatiu del segon punt del codi ètic de C’s que obliga a qualsevol imputat per corrupció a plegar, va fer una reinterpretació d’aquest codi a l’estil Orwell en la “Revolta dels animals” en la reinterpretació dels deu manaments de la revolució. Ell va reinterpretar el codi dient que es refereix als polítics que han trepitjat amb diners públics, com si els més de 400.000 € d’impostos evadits, no fossin diners públics.

En Toni Clapés en el seu programa de radio va fer un resum de les intervencions de Jordi Cañas en el Parlament de Catalunya en el que era tremendament contundent i agressiu amb els imputats per presumpte corrupció i a fe de Déu que era un resum punyent i dur, en el que en cap cas va tenir la prudència de  la “presumpció d’innocència”.

La imprudència de Jordi Cañas que durant un bon temps li ha donat minuts de glòria entre els seus, serà la seva sepultura polític. Segons com li vagin les coses, potser víctima de la seva pròpia bilis.