Que el Barça és un reflex de la societat catalana, no n’hauríem de tenir cap dubte perquè els fets diaris, el seu tarannà i comportament de la seva massa social ens posa davant la imatge del nostre país, amb totes les seves grandeses i baixeses.   És una societat, un club,  que massa sovint hi impera la rauxa com a comportament quotidià, i quan el seny i la prudència és bandejat, per deixar pas a la rauxa,  pot arribat a ser un gran club, però serà un club amb greus atacs d’aluminosi. Tenim un complex que no sé pas com qualificar però volem ser sempre més que els altres, pensant-nos que així serem millors que els altres. Més democràtics, més transparents, més virtuosos, més assemblearis, més purs, més ètics, com si no fóssim humans i vivíssim en un món contaminat pels humans.

Sandro Rosell, va ser el president escollit democràticament amb més vots de la història del club, i el que representava l’equip sortint va quedar a tercer lloc, molt lluny del primer, i malgrat això no ha servit per acceptar-ne mai el resultat, com si els sortints fossin els únic dipositaris de les essències barcelonistes i els altres uns impostors.

Prenent com a referència al Barça, com si fossin les neurones mirall de tots nosaltres, la pulsió autodestructiva de la nostra societat és preocupant, i és una característica que ens fa pagar un cost molt alt. Aquest reiet que tots portem dins, aquest culte desproporcionat als meus i odi a mort als altres, és una psicopatologia social que és dolorós reconèixer, però el mostrem cada dia.

Deia G. K. Chesterton que “qui no creu amb Déu, pot creure en qualsevol cosa” i realment és sorprenent com una societat tant laïcista com la nostra és capaç d’idolatrar fins a nivells de fanàtic, el futbol i tots els que es mouen en el seu entorn. És normal llegir a la premsa i escoltar a tertulians que en principi hem d’acceptar que són assenyats, qualificar al certs jugadors de: “el déu” “el messies” “el salvador” amb una vehemència semblant a la que utilitzaven els predicadors de qualsevol secta més fonamentalistes. I amb divinitats és molt difícil gestionar una societat humana. I això ens explica com una societat empobrida com és ara la nostra,  sovint aquest mateixos pobres, exigeixen sous astronòmics i tractes fiscals favorables,  pels seus déus que no resisteixen la mínima condescendència ètica i alhora exigeixen al seu club la puresa de la seva samarreta, allunyant-la de qualsevol publicitat.

El fet que el Barça sigui més que un club, i fins i tot que ens agradi i ens en sentim vinculats emocionalment, no ens ha de fer perdre la prudent distancia de raonament per saber veure i evidenciar que la mitificació de qualsevol persona que n’ha format part, és un error. Perquè els mites s’instal·len en una posició  de superioritat humana, que els blinda de qualsevol crítica. El Barça és un pou de ciència per estudiar aquest fenomen en el que ex futbolistes, ex entrenador, ex presidents, gaudeixen de la confortable mitificació i per tant de la idolatri dels seus seguidors disposats a tot pel seu líder. El Barça realment és més que un club però de portes endins, es pot convertir en una secta autodestructiva. Visca el Barça!