No sé què en diran els llibres d’història d’aquest període, però intueixo que una anàlisi fred i desapassionat quan en faci l’ha història del comportament del PP en aquest període, serà implacable. Ara, encara, ficats en la “melé” i metre duri el partit, és difícil veure tot el despropòsit de la seva estratègia política, però com el partit s’acabarà, només en quedarà el resultats i les restes.

L’estratègia del PP mai ha estat propositiva ni pel què fa al conjunt de l’Estat espanyol i molt menys a Catalunya. El seu únic objectiu sempre ha estat guanyar el poder al preu i al cost que sigui. I aquesta obcecació l’ha portat a cometre greus error, que ara està pagant.

Pel què fa a l’estratègia de l’Estat espanyol, va agafar com argument força les víctimes del terrorisme d’ETA, perquè era un camps de gran sensibilitat i l’enfrontament amb el PSOE, tenia els seus rèdits immeditat. Ara en el poder, s’ha vist com el PP és víctima del seu discurs amb les víctimes, i aquestes juntament amb altres membres del seu partit, se’n separen.

Pel què fa a Catalunya, les campanyes anticatalanes que van portar arreu d’Espanya, fins i tot amb espots publicitaris i taules per demanar signatures contra l’Estatut, i finalment portant l’Estatut al Tribuna Constitucional, esperant que l’alt tribunal sentenciés com ho va fer, ha estat l’ingredient imprescindible per generar aquest massiu estat d’independentisme català que avui hi ha a Catalunya.  I una part del seu partit s’escindeix per formar-ne un altre d’extrema dreta que té com a únics arguments: la unitat d’Espanya, entesa com era preconstitucional, i la defensa de les víctimes del terrorisme.

I quin serà l’anàlisi que se’n farà de l’estratègia del PP d’aquest període? Doncs que pot haver perdut per sempre l’hegemonia de la dreta que tenia, i perdre Catalunya de la seva Espanya unida. Tot plegar serà vist com un pèssim servei a l’Estat espanyol. Hi ha amors que maten.