El ministre d’Afers Estrangers espanyol García-Margallo, fa molt de temps que dedica una gran part del seu temps i els seus recursos al “tema català”. De fet, fins que ja no han pogut amagar més el què estava passant a Catalunya ( ells deien que no passava res i que només era cosa d’una minoria) l’únic que en parlava era el ministre d’Afers Estrangers, un fet que sempre m’ha fet curiositat i fins avui no hi he sabut trobar el per què.

Però ara el procés català és un fet obert a Espanya i al món, i  això els obliga a reforçar tota la seva dedicació i intentar taponar qualsevol fugida. A banda de les visites bilaterals entre països, ara l’objectiu és ocupar una vacant al Consell de Seguretat, òrgan  executiu de l’ONU des d’on es podria exercir més poder pels seus interessos, i com aquest lloc s’ocupa per votació de l’Assemblea, el ministre està de campanya per recavar vots oferint el què calgui a canvi de vot.  Pels vots dels països africans ha promès ajudes per més de 9.000 M €, i encara falten els països germans de Llatinoamèrica i alguns d’Àsia.

Però com és impossible tenir-ho tot controlat, a Davos i gràcies a professor Xavier Sala i Martín, el procés català va entrar en força en un debat amb el professor i el President de la Comissió Europea José Manuel Durao Barroso i davant d’un selecte i influent auditori internacional.

I el segon punt feble que no podrà taponar serà l’econòmic. Espanya és un país massa endeutat per ser independent dels dictats dels mercats i de les “ordres” de l’UE. I a partir d’octubre veurem que si no es dóna sortida democràtica al procés català, com el procés avançarà, els mercats es posaran nerviosos, la prima de risc pot tornar a pujar, i les debilitats macroeconòmiques que ara tenim i en temps de tranquil·litat com ara, són suportables, amb nerviosisme financer són insuportables. Així que serà la mateixa UE qui forçarà al Govern espanyol una negociació bilateral amb Catalunya.  I com passa molt sovint amb economia, el cost d’oportunitat de tot aquest temps d’immobilisme, l’hauran de pagar al final.

Si l’Estatut Nou hagués sortit bé, avui no hi hauria aquest procés i tindríem com a mínim trenta anys més de tranquil·litat.  El PP el va voler portar al TC simplement com acció política per recaptar vots espanyols contra els socialistes, i ara tot el què passa ho hem d’atribuir a la seva manca de visió i prudència. Però com les societats són dinàmiques, les oportunitats perdudes no es recuperen, i avui és impossible que Catalunya acceptés aquell Estatut.  Com es diu vulgarment, ja estem en una altra pantalla.

Pot passar que la societat influent espanyola comences a veure la orelles al llop i pressionés al Govern espanyol per un pacte que estalviés arribar al nerviosisme dels mercats. De moment, alguns  sense massa poder, diguem-ho de pas, intenten seduir-nos amb ofertes de diàleg, però com això és pura estètica, almenys de moment, darrera l’anunciat o del titular, no hi ha res més. Només oferiran quelcom de concret, si un dia ho fan, serà obligats per la circumstancies o per les pressions de fora. La dinàmica espanyola impossibilita a cap partir fer una oferta a Catalunya si no vol perdre una gran quantitat de vots espanyols.