Des que el conseller delegar de Veremonte, Xavier Adserà, va comparèixer en el Parlament de Catalunya per exposar el projecte BCN World, s’ha revifat la polèmica ja iniciada feia temps amb Eurovegas, sobre tot pel què representa un negoci d’aquest tipus. La veritat és que ningú diria que en un país amb un 22% d’aturats i una grandíssima part d’aquests són joves que no troben ni la primera feina, es pugui debatre per part de certs sectors socials una inversió així, amb arguments pobres per no dir ridículs. De totes maners no m’estranya massa que això ens passi quan hi ha un gruix de persones que critiquen severament l’èxit turístic que experimenta Barcelona; un turisme que en una gran majoria és d’un poder adquisitiu alt i que ens ho demostra la concentració de botigues de totes les grans marques internacionals en el Passeig de Gràcia. O l’èxit d’haver convertit el Port de Barcelona en un dels primers de món com a port de creuers. El turisme és una indústria importantíssima que tots els estudis ens diuen que té un gran futur, i l’objectiu nostre hauria de ser incrementar l’oferta per diversificar-la i situar-nos en els llocs més importants de món com a destí.  Hem fet un gran pas en el turisme de congressos i fires de renom mundial, i l’objectiu és persistir en aquest objectiu.

El projecte BCN World, té el doble objectiu: captar turisme lúdic, de lleure i familiar, amb les sinèrgies de Port Aventura, i d’alt poder econòmic i desestacionat, i potenciar  més el negoci dels grans congressos i convencions de les grans corporacions multinacionals. I dins d’aquest macro projecte, l’oferta del joc n’és una part important.  Projectes com aquests que et situen com a líder europeu, no són fàcil de troba. Els adversaris del projecte, el desqualifiquen amb arguments diferents; uns perquè no crea llocs de treball qualificat. Una asseveració poc concreta i a més tendenciosa, perquè bona part del 22% d’atur que tenim, són aturats molt poc o gens qualificats. També diuen que no impulsa l’economia del coneixement, i és veritat. Tampoc s’ho proposa. Però tampoc és incompatible amb un 22@  i els grans centres de recerca que ja hi ha a Catalunya o amb els que pugin venir. Diuen que facilita el blanqueig de diner i les màfies; no més que el sector de la construcció, com hem vist al llarg de la costa.  I també diuen que facilitarà l’addicció al joc; una altra raó poc convicent perquè els casinos tenen vigilada l’entrada mentre que a qualsevol bar i fins i tot a casa  per internet, és pot jugar i apostar lliurament amb casinos virtuals.

Ja en el segle XVIII hi va haver un debat important sobre el poder del luxe vist com un element econòmic, Els moralistes de les hores, que no estan tant lluny dels d’ara, s’escandalitzaven amb les teories de Bernard Mandeville i d’altres molt més impermeables a acceptar què una moral rigorosa condicionés les llibertats individuals.

Quan observem que en nom d’una ideologia o d’una moral individual, s’intenta boicotejar aquesta inversió que ens pot portar milers de llos de treball, amb sembla una imprudència política i social. Aquí sí que jugar amb el joc, ens hi juguem molt.

Publicat a L’Econòmic

2014-02-08