Un dels problemes que ha sofert l’UE ha estat la necessitat de la unanimitat. El dret a vet que tenen els països, perjudica molt la possibilitat que persones amb gran capacitat de lideratge assoleixin els principals càrrecs. I darrerament com la possibilitat de consens era impossible, l’estratègia era decantar-se per un lideratge  mitjania i d’un país petit, i així no es provocaven recels. La Presidència de la Comissió Europea i el President del Consell d’Europa, actuals: José Manuel Durao Barroso i Herman van Rompuy, són dos casos clar del què els dic. Ja ha passat el temps de lideratges com Gaston Thom i Jacques Delors. Ara estem en l’època dels lideratges tous,  que no aporten iniciatives i simplement obeeixen. Només així es pot entendre la situació actual de Durao Barroso que ara  està a les acaballes del seu mandat i d’aquí pocs mesos haurà de deixar el càrrec; i com a persona agraïda amb qui el va votar pel càrrec, hem d’interpretar les seves “intervencions a la carta”.  Però de vegades la seva eloqüència s’extralimita tant que ha de sortir la polonesa portaveu comunitària Pia Ahrenkilde a matisar la intervenció que Barroso va fer a la BBC aquest cap de setmana en la que opinava i prenia part en un afer que no hi té competències i   interferint en un procés democràtic com és el d’Escòcia i Catalunya. A més la portaveu ha reiterat que l’executiu comunitari “només expressarà la seva opinió sobre les conseqüències legals de la independència d’Escòcia o de Catalunya si algun estat membre ho demana i planteja un escenari concret” i a més la portaveu ha afirmat que avui per avui “no hi ha cap opinió” simplement perquè cap estat ho ha demanat.

No deixa de ser sospitós que Espanya, que insisteix tant a tots els alts càrrec europeus, que es pronunciïn ( Martin Schulz president del Parlament Europeu va quan li van preguntar pel procés català que no en parla perquè quan li demana Madrid i no diu el què ells volen que digui, s’enfaden) no hagi demanat oficialment les conseqüències que tindria la independència de Catalunya. Fa un temps es justificava dient que demanar-ho seria internacionalitzar el procés i no volien, però avui em sembla que ningú pot negar que no estigui plenament internacionalitzat. I jo, que dec ser malt pensat, sospito que no ho demanen perquè no estan segurs de la resposta oficial.