Formalment la Unió Europea no va d’haver de venir a rescatar a l’Estat espanyol tot i que la majoria de les previsions era que el recat seria inevitable. Van venir a rescatar-nos, això sí,  a bona part de les caixes reconvertides en bancs fallits, i la resta ja ho saben, el famós memoràndum era una intervenció freda. Una intervenció que malgrat el que es digui ara ( no podem oblidar que estem en campanya electoral per les europees)  hem d’entendre que aquest missatges de suport i algun gest, és per ajudar el partit del govern. A l’UE l’interessa molt tenir un govern totalment amb sintonia amb les polítiques de la troica i a més amb majoria absoluta. Sap que difícilment es pugui tornar  a produir i cal que es facin ara totes les reformes que encara ens “recomanen” que hem de fer. A partir de les properes eleccions generals, la italianització de la vida política espanyola és més que segura i els de la troica saben com va Itàlia. Així doncs, és normal que des de l’UE es faci tot perquè aguanti Mariano Rajoy fins al final, simplement tenen un problema menys.

Però el PP, aquest partit  d’estructures altament imputades per corrupció, presenta moltes símptomes de certa descomposició, un fenomen que avisa clarament que la nau s’enfonsa. La tàctica de Catalunya de no liderar la negociació per un nou pacte fiscal, ha desactivat l’estratègia que havien tingut fins ara les CCAA del “tots contra Catalunya” i ara veiem com s’ha obert una duríssima guerra civil entre les comunitats regides pel PP, amb tota mena d’invents i de caricatures de balances fiscals, per reforçar els seus interessos i desfermar el victimisme. Com això anirà creixent en intensitat i en contundència podem veure coses inversemblants i sorprenents. De moment el president d’Extremadura José Antonio Monago ha començat a disparar i si bé s’esforça a dir que apunta cap a Catalunya, a ningú se li escapa que mira també a Madrid, el País Valencià i les Illes Balears i fins i tot a Cristòbal Montoro. I és que una comunitat que porta més de trenta anys altament subvencionada, per més virgaries que facis, costa molt fer números per fer veure que Extremadura ha estat històricament infrafinançada.

I si les CCAA estan així, avui Javier Zarzalejos, secretari general de la Fundació FAES, en una entrevista de la Mónica Terribas a Catalunya Radio, ha vingut a reafirmar que el discurs de Mariano Rajoy respecte al procés català,  és el de FAES, que el podríem resumir també amb un: Aguanta Mariano, aguanta! que això és una fogarada. Ells més que la Constitució que tant invoquen, tenen el Tribunal Constitucional, vertader poder polític actual i que ha fet que molts dels que en el seu dia vàrem creure amb la Constitució, ara no la creiem i cerquem altres vies.

Podria passar la paradoxa que l’estratègia de la resistència amb d’inacció de Mariano Rajoy, que ell mateix i els seus li atribueixen el mèrit d’haver evitat l’escomesa del rescat,  amb el “problema” català no li serveixi i al final hagi de ser l’UE la que hagi de venir-lo a rescatar i imposar-li el memoràndum: “negocieu sense línies vermelles”.  No sé si d’Ucraïna en podem treure conclusions, però si més no una segur: “El cost de no actuar  temps”. Retardar qualsevol solució a un conflicte, l’engrandeix i en aquest cas l’UE va actuar tard i malament i avui podem donar per segur que hi haurà un referèndum a Crimea i l’UE no podrà evitar el què era evitable, la partició del país i a partir d’ara, si no volem que el que resti d’Ucraïna sigui un país fallit, s’hi haurà d’invertir molts de diners a fons perdut.

L’aguanta Mariano aguanta, com estratègia per no negociar, és imprudent.  Fins i tot la tolerància, té un límit, a partir del qual l’elasticitat esdevé resistent i a partir de les hores, estem a l’inici de la trencadissa.