Recordo com si fos ara l’expressió de Josep Pallach al conèixer que Adolfo Suárez havia nomenat vicepresident primer del seu govern al General Manuel Gutiérrez Mellado: “és un nomenament molt important i serà un home clau que ajudarà a Suárez” I després va concloure: “cal anar-lo a visitar”. Desconec ara mateix si ho va fer, però la seva intuïció política va ser clara.

Aquests dies es parlarà molt d’Adolfo Suárez, i com sempre passa quan un es mort, l’elogiaran fins al ridícul persones que el van combatre i menystenir sense misericòrdia quan era en el poder.  I en aquesta tribu de caragirats hi ha des del Rei, que en els moments més necessaris li va ser indiferent, fins bona part de les velles glòries del PSOE, i la gran majoria dels hereus del franquisme que acull el PP i l’extrema dreta de VOX.

Però una cosa que cap d’aquests li podrà negar a Suárez, és l’honestedat amb què va exercir el càrrec, la seva capacitat de diàleg i de consens, i l’haver deixar el govern sense aprofitar-se per anar a Consells d’Administració i cobrar bon sous a canvi de tràfic d’influències com fan els expresidents , exministres actuals. També el seu compromís de fer legal allò que és real a  societat, és una característica seva que cap dels seus predecessors han tingut ni tenen aquesta capacitat o voluntat. Els d’ara s’entesten anar contra corrent i pretenen fer legal a la societat, amb un acte d’autoritarisme que ell mai va tenir. És per això que Suárez, juntament amb el vicepresident econòmic Enrique Fuentes Quintana, amb una gran capacitat de diàleg, va poder fer uns Pactes de la Moncloa, uns instrument importantíssim per reconduir l’economia i una experiència que els seus predecessors mai han pogut reeditar per més que el país i la situació ho necessita.

L’atreviment d’Adolfo Suárez que justament havia estat nomenar president del Govern el 3 de juliol del 1976, en aquell onze d’abril del 1977, divendres Sant, de legalitzar per sorpresa el Partit  Comunista, amb un gran cabreig de tot l’estament franquista i militar encara intacte, o el restauració de la Generalitat de Catalunya el  29 de setembre del 1977 sense haver aprovat la Constitució, són fet que demostren l’audàcia d’un polític per fer legal allò que és real.  Els mediocres, els covards o els que miren més els seus interessos personals que els de país, s’emparen amb la legalitat per ofegar la realitat.

Mariano Rajoy mai serà un Adolfo Suárez, i les actituds immobilistes del gallec ens demostres que la transició política a les seves mans, mai hauria prosperat. La seva resistència numantina amb la legalitat, té molts més similituds amb la d’Arias Navarro, que no amb les d’un reformista Suárez.

La defensa de Los Prinipios Fundamentales del Movimiento, que legalment estaven en vigor i que  tots van jurar complir i la miopia de la realitat social, es van emportar pel davant al resistent franquista Arias Navarro. Un fet històric que seria bo que analitzés detingudament Mariano Rajoy. Suárez va ser audaç i va actuar forçant la llei per la democràcia i sovint ho va fer en contra de tot el poder de l’Estat que defensaven el principi de la seva legalitat per sobre de la voluntat popular.

Mariano Rajoy, mai serà un Adolfo Suárez, és més un Arias Navarro.