Ahir a la tertúlia que normalment dirigeix l’Àngels Barceló, de la Cadena Ser, la periodista Milagros Pérez Oliva va començar parlant de l’informa que acabava de fer públic el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Però no va tenir ni temps d’acabar la seva intervenció que ràpides dos dels contertulians van començar a disparar amb una mala baba contra l’informe, els components del Consell i el seu president Carles Viver i Pi-Sunyer. Al temps que ridiculitzaven el report i a tots els autors els qualificaven més o menys indocumentats i d’insolvents intel·lectualment. El periodista Miguel Àngel Aguilar, que té la costum de parlar molt i no escoltar els seus companys, no en va tenir prou de la seva envestida i per desacreditar a Pi-Sunyer, com ex magistrat del TC que va ser, va recordar que Catalunya havia proposat com a vocal del Consell General del Poder Judicial a Lluís Pasqual Estivill, com argument de pès. Un jutge que va ser condemnat per prevaricació. L’atac del periodista Miguel Àngel Aguilar, va ser tan desproporcionat, tant excitat, que, com de vegades passa, les formes li van fer perdre els fons de l’argument. La seva desproporció, incompatible amb un debat seriós i argumentat, fins i tot va anar cap a la seva companya de tertúlia, la Milagros, que a penes havia pogut dir res. Però quan aquesta podia introduir alguna paraula en forma de pregunta com; “ i què proposeu, que s’ha de fer?” o una vegada acabat el míting d’Aguilar, preguntar: i?. És clar que els dos tertulians que hi havia ( lamentablement l’altre no en recordo el nom) no tenien cap resposta fins el punt que un va dir que no el pagaven per oferir solucions.

El curiós del cas és que en aquell moment la Milagros Pérez Oliva, que pretenia fer una anàlisi de l’informe partint de realitat catalana, que ella coneix prou bé,  els seus companys pràcticament la van convertir com defensora de l’independentisme, quan ella mateixa va d’haver de recorda’ls-hi que no ho era.

Aquesta tertúlia-incident, em va fer veure com sovint és molt difícil, per no dir impossible, debatre el tema del procés català perquè ells avantposen el negacionisme i l’apriorisme, als arguments. Y molt sovint volen veure gegants on hi ha molins de vent. Per ells, la realitat no és la real; és la que es fan, la que s’inventen, i és davant d’aquest autoengany que formulen totes les seves teories possibles. Mentre que els d’aquí, com la Milagros Pérez Oliva, que pensen com ells però no accepten l’autoengany com un principi, automàticament es veuen empesos pels seus, cap a l’altre bàndol, i qualificats de tous o col·laboracionistes. El mateix Miguel Àngel Aguilar, en l’escomesa de la batalla, va qualificar, amb una ironia acusadora, a tota la premsa catalana de independent a l’hora d’opinar.  Una tertúlia que em va servir per aprendre que 13 TV, quan es tracta de Catalunya, no és única i també per sentir tota la meva solidaritat amb qui té un pensament lliure com la Milagros Pérez Oliva, encara que no coincideixi amb el meu.