Per fi el ministre José Manuel Garcia Margallo ho ha entès, i els que és més important: ho ha dit. La independència de Catalunya perjudica a Catalunya però també a Espanya i a l’UE. Com és un dels ministres més preparats del Govern Rajoy, sospito que ell això sempre ho havia tingut clar, però ho amagava.  Era el temps que, per ells,  la independència era un impossible que només cabia a la imaginació d’una minoria de caps calens catalans. Més tard va començar l’etapa de la por, i clar qui calia fer por només era als catalans, i era quan ens deia que ens caurien totes les plagues del món imaginables, però mantenia a l’Espanya residual allunyada de la desfeta, parla.  A mesura que el procés va avançant i prenent força, ha hagut d’anar concretant més i per fi ja ha dit la veritat: la independència catalana, pot ser un problema pels catalans, però també ho és per l’Espanya residual i de retruc per  l’UE. El problema per en Margallo i pel que defensa la seva tesi, és en següent: Per l’UE només, i repeteixo, només, seria un problema que deixés fer una ruptura incontrolada i ens negués tota mena de col·laboració amb ells. És a dir: que ens deixés fora.  Nosaltres som contribuïdors nets amb l’UE. Per tant, tenen una solució fàcil per minimitzar els seus costos, acceptar-nos, i aquest és el punt flac del discurs del Ministre.  Només cal mirar el gràfic de sobre per veure que nosaltres som els únics que podem tenir uns costos, com diu el Ministre, però també  tindrem beneficis, sigui com sigui el procés. És molt difícil per la magnitud dels estalvis fiscals que ens suposaria, pensar que en hi sortiríem perdent.

També s’ha dit que perdríem la possibilitat d’estar en els centres de l’UE, on es prenen les decisions. I automàticament hem de preguntar-nos, és que Catalunya avui hi és representada en el nucli de les decisions? Clar, em poden dir que si perquè formem part d’Espanya, però estem segurs que els ministres quan negocien amb Brussel·les, penses amb Catalunya? Cal recordar-ho, només com exemple, que ells defensaven el corredor central contra la lògica econòmica; algú em pot dir si això ho feien pensant amb Catalunya? Bé potser si ho feien pensant amb Catalunya, però no en els nostres interessos, ni dels del Mediterrani.

Nosaltres, com a part feble, hem de tenir la raó i l’astúcia. No podem pensar amb la força, com algun d’ells apel·len. Però també tenim capacitat desestabilitzadora, i això, que no hem de propiciar però tampoc descartar, ens iguala amb la força en aquesta mena de joc que els tècnic  han estudiat prou bé, i que té el nom de la “teoria del joc”.  El fet que el nostre problema, que arrastrem sense possibilitat de reforma, des de fa renta anys, esdevingui també un problema per l’Espanya residual i per l’UE, aquesta obligaran, en el seu moment, i si ens persistim decidits i units, a forçar una negociació. I és que el “problema” nostre, després de tants anys, comença a ser també un problema d’ells.