Quan el meu fill gran era petit, un dia m’arriba a casa i em diu: papa, no sé pas com ets però tu sempre defenses els que els altres critiquen. Potser ell ni se’n recorda però com va ser una pregunta inesperada per l’edat que tenia, em va quedar gravada. Era el temps del contenciós Josep Lluís Nuñez i a les hores entrenador Johan Cruyff. L’entrenador  volia la clau de la caixa i el president li va negar, i jo estava d’acord amb el president, però molta gent anava a favor de l’entrenador.

Sempre he pensat que els èxits d’un dels darrers grans entrenadors del Barça, no són tot mèrit seu, com el seu entorn mediàtic ens vol fer veure. El seu segons va fer molt bo el primer, simplement perquè el segon era molt bo; però era humil. Durant el poc temps que va ser el primer, he vist que les meves sospites es confirmaven. En Tito era molt bo.

Jo no vull pas treure cap mèrit a nen Josep Guardiola, perquè també és molt important i d’intel·ligent saber fer-te un equip que et faci més bo. I en Pep, ho va fer.

Potser avui, quan els sentiments supuren per tots els cantons i els records es transformen en homenatges, hi ha una persona de l’equip d’en Tito Vilanova, que com ell, ha mostrat fins a quina alçada pot arribar la fidelitat i el compromís, amb una gran modèstia. Em refereixo a Jordi Roura, que va d’haver d’assumir la responsabilitat del primer equip per la malaltia de Tito. En Jordi, donant-nos una lliçó de modèstia i d’exemple, mai es va vestir de primer entrenador i va lluir l’uniforme de treball i a la banqueta, sempre va deixar buit el lloc d’en Tiro.  Són fets que parlen per si sols, i que demostren al gran respecte que tenia pel seu cap, i l’estima que el cap s’havia guanyat.

Si hom parla dels valors del Barça, em sembla que aquests queden plenament explícits en els comportaments d’en Tito i d’en Jordi, que no són altres que la grandesa de la modèstia, viscut amb normalitat dins d’aquest món de vanitats que és el futbol.