Potser algú es preguntarà què tenen en comú aquests dos personatges, doncs intentarà explicar-me. Tinc una sensació per no dir evidència sense contrastar massa científicament, que els polítics catalans que van a Madrid, pateixen una mena de “síndrome d’Estocolm” És una patologia segons la qual de cop es pensen ser més del què són, o fins i tot, ser allò que no són. I vist que aquesta mena de virus infecte pel contagi de la convivència, els partits polítics catalans farien bé no deixar més de dues legislatures als seus representants. Seria una mena de prudència i prevenció. El primer i més sonat dels afectats va ser Miquel Roca i Junyent, que després de molts anys a Madrid, va ser víctima del què en Jordi Pujol en diu “raspall” i es va pensar que era el què realment no era, i amb l’operació reformista va intentar ni més ni menys “assaltar” la presidència d’Espanya. Tot i que la seva operació va comptar amb gent molt preparada, tenia un  programa que hauria estat una modernització de l’Estat i va comptar amb moltíssims diners, el resultat electorals va ser humiliant. Pels espanyol Miquel Roca tenia totes les virtuts, però un gran defecte: era català. Una característica que el reformistes van voler minimitzar pensant que Miquel Roca era molt més del què era, i realment era un català.

El segon personatge ha estat Alejo Vidal-Quadras. Un català espanyolista radical que Aznar el va defenestrar però mentre li va durar la bicoca a Brussel·les, callava i cedia, i quan va veure que no el tornarien a presentar, va crear un partit de dreta i espanyolista extrema, pensant que ell era més del què era. De fet no va tenir ni la mínima ètica de marxar del PP quan ja feia proselitisme i campanya per VOX. El resultat ha estat l’esperat, res de calaix, i s’ha quedat sense l’acta d’europarlamentari. Vis que el dictamen democràtic de les urnes ha estant tant contundent, ara diu que deixa la política i  talment com si ens vulgues acollonar,  diu que no es bo que els polític es perpetuïn en els càrrecs. Sort que si una cosa va escàs el polític és de credibilitat amb el què diu.

I el tercer és Josep Antoni Duran Lleida, que acaba de filtrar que deixarà encara no sabem pas massa què, ni com, ni quan, però avui és notícia. És un altre polític que es creu ser més del què és i si no, ho veurem aviat.  De fet, ha estat una mica com en Timoner; un campió de carreres darrera motocicletes, mai ha estat un Indurain. Cert és, i en honor al mallorquí, ell va ser campió del món i d’Espanya, compatint amb igualtat i fins i tot amb 58 anys. En Duran, la primera cursa cap al Congrés espanyol, va perdre la meitat dels efectius que tenia del seu predecessor.

Però el de El Campell té mèrit perquè a més de viure a aixopluc i confortablement, ha sabut compaginar-ho amb una presidència de la “Comisión de exteriores del Congreso” un càrrec que li permetia representar a Espanya arreu del món i gaudir dels privilegis de passaport diplomàtic, i alhora, ser el màxim representació de CiU a Madrid. És de mèrit, no li podem pas negar. I encara ho és més si, amb els dos càrrecs, ha estat eficient; un fet que jo, modestament, no puc confirmar.

Ara diuen que plega perquè està enfadat per l’abstenció en la votació a la Llei Orgànica d’abdicació del Rei Joan Carles I. Doncs d’ell és la informació que es trobava incòmode en el sí, en l’abstenció i en el no.  De fet, coherència no ni podem pas atribuir massa amb tots aquets dubtes.

Però anem al nucli del problema; què passaria a UDC si plega Duran? D’ell és la informació segons la qual, si avui UDC s’ha de pronunciar clarament sobre el sentit del vot de la consulta, UDC es trencaria. És a dir, reconeix que dins a Unió hi ha un gruix important de militants que fan honor al què ha estat el sacrifici d’un dels seus fundador: Manuel Carrasco i Formiguera, que va ser vilment assassinat per defensar a Catalunya.  I el dubte sempre és el mateix; i si marxa Duran i el segueix poca gent?  I és aquí on hi veig la possible similitud entre Josep Antoni Duran i Alejo Vidal-Quadras, que els dos podem acabar la seva carrera política bandejats democràticament per les urnes, pensant-se que eren més del què eren.

Clar que acostumat a fer de Timoner, sempre pot intentar buscar el rebuf del PP. Però aquesta possibilitat em costa molt de contemplar puix que ni per història ni per tradició la gent d’Unió permetria disciplinadament unir les sigles d’UDC amb les del PP. A UDC, hi ha molts militants molt lleials a Catalunya.