El contorsionisme en la vida política es tan gran que acceptem com a normal que algú et digui coses així com: jo sóc republicà però voto a la monarquia. Aquesta estratègia de voler agradar a tothom de la vella política, avui s’ha acabat. El poder ja no té tant de poder. Abans era normal i acceptat com a normal, que aquell que es movia no sortia a la foto, avui ja no. I en  els moments de poca ideologia quan el poder del lideratge falla, és el gran fracàs. El drama del socialisme i de les esquerres en general a Europa, i molt especialment a l’UE, és que s’han quedat sense espai més enllà dels programes fets en l’oposició. Però tots sabem que diguin el què diguin els programes, si assoleixen els poder, hauran d‘acompassar el seu pas amb la resta, els agradi o no. Dos exemples que avui mateix es produeix a l’UE haurien de fer reflexionar als que encara, de bona fe, pensen que una alta política és possible. Una quimera que des que formem part del món i especialment, però no només, de l’UE, els nostre marge de maniobra per ser original, és nul. La socialdemocràcia governa amb una gran coalició Alemanya, sense que s’hagi produït cap canvi en les polítiques anteriors. I aquella esperança que tenien els socialistes posant-los com exemple, que sí era possible una altra política, em refereixo al President francès François Hollande i el seu primer ministre el català Manuel Valls, una esperança que servia també d’exemple al dimitit Pere Navarro del PSC, resulta que ha hagut d’iniciat unes polítiques econòmiques i de duresa amb la immigració, que és perfectament comparable i homologables amb les polítiques de partits de l’UE de dretes.

El PSC no ho té fàcil en tant sigui o es cregui un partit de govern, puix que els seus programes han d’estat fets amb realisme i no com ho poden fer qualsevol d’aquests partits i plataformes minoritàries.  I clar, si vol emprar la demagògia de solucions fàcils a problemes difícils, sempre tindrà a l’esquerra gent i ofertes, amb més demagògia. I avui ser centrat, dir les veritats i ser possibilista, és un mercat electoral que ja té moltes ofertes i poc agraït.  Segurament on encara cap partit clàssic ha insistit, i ho haurà de fer, és en la renovació, és amb la transparència, és en l’exigència ètica, és amb l’esperit de servei, és amb posar pel davant la res pública als interessos particulars i de partit. El primer d’aquests partits clàssic que entengui, i sobre tot actuï, com demanda la societat del segle XXI tindrà més oportunitats. Encara avui tots els partits de govern actuen amb paràmetres vells, amb vells esquemes, però ara estem en una societat híper crítica, fins i tot per mi, massa crítica, i això els obligarà a canvis profunds. El poder ja no es el què era quan tenia mística, avui el poder no té més poder que el que un es guanya cada dia amb les seves accions de servei, i per assolir-ho suposa grans renovacions. Qui ha estat el problema fins avui, no pot ser la solució demà.