El principi de tot, totes les forces espanyolistes coincidien en dir que el procés català era un problema català i ells l’han de resoldre, ja sigui per abandonar l’objectiu o sigui per divisions internes. En el fons era la teoria del suflé.  Passat el temps i veient que el procés cada vegada guanya més suport popular ha començat a ser un problema espanyol. Fins fa un temps tota la premsa internacional més influent es miraven el procés català com una singularitat, però des de fa un temps han anat veient que això va seriosament i aquell “problema” dels catalans, ha traspassat les fronteres i ha esdevingut un problema espanyol. Ara estem aquí. Però el Govern espanyol no es vol donar per assabentat i fa totes les virgaries verbals quan alguna premsa internacional els pregunta sobre el procés, per no pronunciar-se. És típics d’ells dir, com ha dit en ministre De Guindos, que la independència catalana no és raonable ni racional, o repetir ,com fan tant sovint: la independència catalana no és legal i no es produirà. Una lletania que el mateix Financial Times els va recordar que no sempre és segur que allò que es diu no passarà, no passi. Ara ja tothom veu que també el problema el tenen ells, encara que ho neguin; i situats aquí pot passar  que es neguin a acceptar-lo i de parlar-ne per buscar una solució, com fant fins ara; la qual cosa voldrà dir que en pocs mesos aquest problema passarà a ser també un problema de l’UE, i no sé si Brussel·les acceptarà de Rajoy que la seva inoperància li traspassi. Perquè algú ho ha dit en forma alarmista, però dient-ho moderadament, el descontrol d’aquest procés és potencialment força desestabilització per Espanya i per l’UE. Un divorci a les males, Espanya en sortiria molt malt parada perquè el deute que té, sense la col·laboració catalana, és impagable i bona part d’aquest deute és a mans de les entitats financeres espanyoles i europees i de fons d’inversió internacionals.  I podem observar clarament que cada vegada que el “problema” passa de mans, els seus efectes són més importants.

Diu molt poc a favor del President Espanyol, aquesta negativa a acceptar la realitat perquè retardar-ne les solucions afegeix molts més costos. Zapatero ho va fer amb la crisi econòmica i la de les caixes, i tots sabem el desastre i els cost que ha suposat. Pel què fa el procés català els costos seran molt més grans.

En el primer estadi, quan deien que era un problema català, el món econòmic restava molt callat, ara traspassat de Barcelona a Madrid, no para de pronunciar-se i cada vegada més i més fort. Les declaracions de la Patronal valenciana desmarcant-se obertament i críticament de la política anticatalana del PP valencià, és un element a tenir en compte. Ells han vist que passi el què passi els vincles econòmic i estratègics entre ambdós territoris és molt més fort i de futur que el de Madrid, i és per això que quan el president Fabra ha volgut tornar a treure l’anticatalanisme per fer oblidar la terrible corrupció valenciana, els empresaris han dit prou i li han recordat que “Catalunya és el nostre principal client i amb el principal client hi volem estar bé”.  Però el mateix deuen pensar, encara que potser no ho digui  com tampoc ho deien fins ara els valencians, són els murcians i els andalusos que a més tots veuen el corredor mediterrani com a gran eina de progrés. També callen els productors de vi de la Rioja, per exemple, o de formatges,… Aquest inici de revolució dels productors econòmic espanyols, també retrauran l’immobilisme de Rajoy, que només l’aplaudeix la dreta extrema i aquells que no exposen els seus diners fent negocis.

Diu el Conseller Mas-Colell que el procés serà llarg i que hem de tenir molta paciència, i hi estic d’acord. El temps juga a favor nostre si no fem tonteries.