En l’entrada anterior feia observar la diferència que hi ha entre La Bíblia i l’Alcorà. El primer deia que era un llibre “revelat” per Deu i el segons “dictat” per Deu. Això vol dir que el segon és imperatiu i no accepta esmenes ni interpretacions, mentre que el primer si. Gràcies a això el Cristianisme va poder tenir una Reforma que el va treure del fonamentalisme i les posteriors reformes els van actualitzant. L’Islam s’ha quedat aturat a l’Edat mitjana sense possibilitat d’evolució.

Amb la Constitució espanyola passa una mica el mateix; hi ha qui pensa que és necessària una reforma i d’altres que no. I cal recordar que normalment els defensors de les pureses són sempre gent fonamentalista o radical que, com és natural, s’atribueixen una superioritat intel·lectual i moral, davant dels adversaris.

El Manifest: “Libres e iguales” és un cas ben evident que emparant-se amb la literalitat del text constitucional i el pretès prestigi dels signants, defensen una visió d’Espanya. Cal dir, perquè no ho oblidéssim, el la confecció del text constitucional va estar fet sota vigilància militar fins el punt que els militars van obligar a introduir-hi tot un article sencer a la Constitució. Així doncs, de consens poc.

Per què dic “de pretès prestigi”? Si han anat seguin les meves entrades recordaran que en una deia la fal·làcia que és això del prestigi. Agafem-nos en el cas més extrem dels signant del manifest; un dels dignant és un Nobel de Literatura, un bon escriptor,  però això no vol dir que sigui ni un bon polític, ni un bon analista, ni tant sols una bona persona ( i no ho dic per aquest cas això de bona persona) simplement vull dir que un fet rellevant en la biografia personal, no en pressuposa d’altres.  He llegit de Mario Vargas Llosa, lloant la Barcelona que ell va conèixer perquè hi va viure ( la franquista) i deia que era més oberta i plural que la democràtica d’ara. Això sol ja demostra el meu advertiment que el prestigi només és selectiu, i ell és un gran i bon escriptor, res més. En segon lloc, ell va ser candidat a la Presidència del seu país,  Perú, amb un programa tremendament populista,  i el seu prestigi literari no va servir-li per passar el reconeixement popular de les urnes: no va guanyar.  Clar que si m’hagués fitxat amb un altre dels signant, el català Boadella, el mot “intel·lectual” m’hi sobre, almenys segons la meva interpretació. És un “bufó” i en aquest cas un clàssics “bufón del reino”.

I com fan els defensors fonamentalistes, la seva interpretació del “llibre” és la que val i qualsevol sacrifici es justifica per la preeminència del valor suprem que són els mandats divins del “llibre”.

En tot cas vull deixar clar que, com l’islamisme radical, només poden sotmetre els infidels per la força de les armes, però mai per la força de la raó. Per qui es creu tenir  la raó, els arguments li sobren.

Jo no espero massa de l’entrevista Mas-Rajoy perquè el president espanyol, en el cas poc provable que volgués entrar en diàleg, tindria aquesta Santa Inquisició que el cremaria a la foguera. De la mateixa manera que no espero res del Rei, mentre el cap de Govern espanyol sigui Rajoy i el radicalisme Faes amb majoria absoluta. Però és un tràngol que ha de passar el President català i que hem de passar els catalans per demostrar al món, amb quina mena d’interlocutors ens hem  d’entendre’ns. Ah! però compte! que hem vist com les riuades s’emporten grans arbres, però les mates de joncs, aguanten.