Feina necessitarà i molta decisió el conseller d’Empresa Felip Puig per combatre aquesta nova “modernitat” que s’escampa en sectors dels taxis, de les habitacions o vaixells “hotels”, els menjadors restaurants,… que utilitzant les possibilitats de les noves tecnologies s’escampa com una fil·loxera. La nostra societat entre cada dia més en una mena de societat anàrquica pel què fa els comportaments individuals, però a l’hora molt exigent pel que fa els drets col·lectius. Reclamen la desregulació total individual per ser lliures, però també exigeixen, com mai, del govern i de les institucions que els proporcioni la cobertura dels drets. Provablement ara tenim el resultat de tants anys de predicar, de demanar i d’oferir només drets, sense cap contraprestació d’obligacions. No queda bé exigir uns mínims de resultats a un estudiant becat, per exemple. Però tota aquesta societat que fa de la seva manera de viure una permanent assemblea i a l’hora es beneficia dels progressos d’una societat estructurada i organitzada, tenen predicament social. No importa si el que ofereixin sigui un impossible, la majoria estan aturats en el temps i s’han cregut allò de “sigues realista, demana l’impossible”.

El problema és que aquesta fascinació que provoquen, sobretot a certes televisions i curiosament de propietaris de dretes, oferint-els-hi una gran quantitat de presència de pantalla i molt superior a la resta de col·lectius, sigui un efecte multiplicador en un país que durant molts anys ha estat educat per aquestes mateixes televisions en programes com Sálvame.

També la novetat de l’estètica ajuda en una societat mediàtica com la nostra. Fa uns anys vaig llegir una entrevista feta al zapatista  “comandante Marcos” que al ser preguntat perquè sempre anava amb aquell passamuntanyes va dir: “quan anava amb la cara destapada ningú em veia, ara que em tapo sóc molt més visible”,  aquesta veritat també la podem aplicar a si vas vestida de monja, portes cua o tens un nom que coincideix amb un il·lustre. De fet, les televisions fa temps que ja van descobrir i explotar aquest plus de la diferència amb el pare Apel·les.

I quan la societat és tant líquida i un pensament tant prim, s’ofereix el terreny perfecte perquè aflori l’extravagància ideològica i dels comportaments. Avui sembla que tot allò que no sigui assembleari no és democràtic i  alguns s’hi deixen caure en el parany.  Fa anys que tots sabem que la democràcia representativa no és un sistema perfecte, però és el millor dels sistemes. I també fa anys que sabem que “un excés de democràcia no és més democràcia”.  Però defensar això ara no és popular; avui es porta els pressupostos participatius, per exemple com la gran troballa de la política i per mi és una bajanada que comparteix força gent, vista la participació, i a més una sortida per la irresponsabilitat de qui sí la té en la gestió i ha de prendre decisions que poden no agradar.

Voler fer i mantenir un país amb la sanitat d’altíssima qualitat com tenim, amb una escola i universitats també bones, i amb ajudes socials pels que pateixen; és incompatible amb aquesta tendència de l’economia compartida que més aviat és un sinònim més fi, però amb els mateixos efectes, que un gran top manta.