Un dels problemes greus de la política és que la majoria dels polítics es creuen que serveixen per tot i no tenen por al ridícul de la seva gestió. Un fet impensable en el món empresarial on la capacitat de lideratges, la preparació i els mèrits, són exigències claus. De fet, observaran sovint com determinats polítics d’aquesta corda, tendeixen a desacreditar la gestió de l’adversari encara que el nivell dels criticat estigui a anys llum del que critica. Aquest complexa de superioritat ja sovint l’exhibeixin des de la seva ideologia fins arribant  a la gestió. No hi fa rès que siguin gent, com n’hi ha molts, que fora de la política no trobarien feia o si la trobessin, seria una feina manual, que dit sigui de pas, cap feina és degradant, però d’allà on venen i la supèrbia emprada, els xoca d’assumir el seu lloc vertader és terrible.

Jo sóc dels que exigeixo que com a president del meu país, no sigui només qui ha tingut més vots o ha sabut travar més aliances, que no és garantia de res, sinó que demano sigui una persona que, a més de les virtuts personals, estigui capacitada per exercir el càrrec ( dots de lideratge)  amb solvència i a més sàpiga representar-nos arreu. I quan dic arreu vull dir des de Madremanya, a Davos o a la Cambra de Comerç de Singapur. I a més, sense traductor.

El què demano no és tant difícil si els partits a l’hora de posar el seu cap de llista deixen la supèrbia de l’ego polític crescut, per fer com faria qualsevol empresa del món: posar-hi qui té el perfil més adequat pel l’alta responsabilitat que haurà d’assumir.  Llevat del President Montilla, això ha estat així sempre, i hem d’esperar que duri. No ha estat així a Espanya, i encara avui en paguem les conseqüències. Veure que el President d’Espanya ha de córrer a les reunions internacionals amb traductor, és patètic. Aquest dèficit idiomàtic, i algun més, els ha privat a fer mai cap conferència o roda de premsa, en llocs internacionals de prestigi.

Els bon líders, mai tenen por a l’hora d’enfrontar-se a una roda de premsa multitudinària, ni ser entrevistat en directe en les televisions més influents del món. Estan segurs d’ells mateixos i de la feina que fant. Donen la cara, s’expliquen, tenen respostes, tenen projectes, i exerceixen una empatia que fins i tot descol·loca als adversaris.

El passat dia trenta de juliol el President de Catalunya Artur Mas, va demostrar clarament com ha de ser un líder polític i un President de Catalunya. I va demostrar-nos que es pot ser, i s’ha de fer, compatible la suavitat de les formes amb tenir uns principis clars i ferms.

Avui he vist una la roda de premsa del President espanyol Mariano Rajoy, i és una altra roda de premsa.  Preguntes compromeses sense contestar i algunes respostes tant superficials que de vegades un té la sensació que et prèn per  una mica curtet.

Fa molt de temps que els nuclis més durs de l’espanyolisme madrileny, tenen en el punt de mira al President Mas, perquè pensen que és l’element clau perquè el procés arribi a bon port; i desestabilitzant el lideratge de Mas, tindrien la batalla guanyada. Jo penso que no van tant desencaminats, per més que ens pensem que hi ha fàcilment possibilitats de rellevar-lo amb garanties. I si mirem cap a l’altra banda, en l’espanyolisme català, encara ho tenen més futut.  I mirin que quan faig el repàs dels possibles, fins i tot hi poso a ne’n Duran.  I és que una vegada despulles els “reiets” que fa la política, hom veu que hi queda ben poca cosa.