El “cas Pujol” ha desfermat una unanimitat a la crítica que sincerament no me la crec. Si fos així, voldria dir que el nostre país, i el país veí, són països pràcticament d’ètica protestant. Un país on tothom és net de culpa i mai ha fet una mala i feta. Un país on tothom paga els impostos que li pertoquen i per tant, ara, se sent enutjat perquè aquest “Joan Salvador Gavina” que és en Pujol, ha sortit de la manada i s’ha atrevit a fer allò que ningú mai ha fet; amagar patrimoni. Si fóssim tant virtuosos tots plegats seriem una societat meravellosa on no caldrien ni inspector fiscals ni cap policia, però som humans i a més, humans del sud d’Europa, i a més súbdits d’un país que va inventar-se la novel·la picaresca on sublimaven l’heroi que sap viure fent trampes als altres.

En els meus trenta cinc anys de professió vaig veure de tot; empresaris, petits empresaris i autònoms que quan et demanaven un crèdit t’ensenyaven la llibreta de la comptabilitat B, per demostrar-te la capacitat de retorn dels diners que demanava. I algunes vegades el volum del B era tant exagerat respecte  de l’A, que els deia que era un factor de risc i no un mèrit, vist, clar, des del punt de vista d’un analista de crèdits. A l’hora que els hi deia que com nosaltres els crèdits eren en A, la seva capacitat de retorn s’havia de demostrar també amb A. No sempre s’entenia aquesta simple realitat.

Quan  va passar allò de les “Primes úniques”, forces amics i coneguts em van demanar quina era la meva opinió sobre el seu cas. Clar, era diner B.

I l’evidència més clara que som un país del Sud és que des de la democràcia els socialistes han fet dues amnisties fiscals i el PP una. Tres amnisties en trenta anys, és tot un rècord. Tot això pel què fa l’evasió d’impostos, però el país té una capacitat de picaresca inesgotable: quedar-se diners dels aturats i afavorir a amics i familiars en ERES falsos, o muntar una oficina recaptatòria en la seu central del PP, o casos com les Illes Balears o del  País Valencià, etc. demostren que el país és molt lluny de ser un país virtuós, i em ve a la memòria aquella frase de la Bíblia, dels “sepulcres blanquejats” per qualificar a molts dels que ara bramen i blasmen al President Pujol. I si més m’apuren, i tornant a la Bíblia, podríem dir: “qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra” però no me’n refio perquè molts d’aquests hauríem estat capaços de tirar la primera pedra a aquella pobra dona davant de Jesús. La impostura és molt gran.

Fitxin-se que en tota l’estona no exculpo al President Pujol, que com vaig dir el mateix dia de saber la notícia, vaig tenir una gran desil·lusió, però vull advertir que molts dels que avui el critiquen, hauríem de callar. Almenys el President ha tingut el gest de fer-ho públic, mentre que els altres callen.

Per atacar a Pujol ara val tot, fins i tot reneix el cas Banca Catalana, un fet que vaig viure en primera persona i que com Francesc Cabana en el seu dia ja en va escriure un llibre, m’estalvio a insistir-hi. Només hi faré un apunt de darrera hora, una de les persones que des de l’ombra va moure més fils va ser Narcís Serra, la persona que ha provocat la fallida més important de Catalunya, amb Caixa Catalunya i Catalunya Banc.

Per ells Pujol és la “peça” que els faltava per intentar avortar el procés català, i hi han dedicat tots els esforços: premsa, televisions, polítics, estructures d’estat i les cloaques de l’estat; tot al servei de l’únic interés: “neutralitzar la bogeria independentista”.  Jo entenc que ho facin perquè si mirem els números que quedarà l’Espanya residual, serà una estat en fallida o un estat de retrocedirà en el temps forces anys i per forces anys. El que no entenc és que sabent-ho, nosaltres i molts d’aquí, que d’una manera o altre empenyem el procés, col·laborem en aquesta creuada.

El 31 de juliol passar es complien 188 anys de l’execució pública a la plaça del Mercat de València  de Gaietà Ripoll, un mestre que treballava per estendre la cultura als nens més pobres de l’època i els ensenyava a pensar, un fet que la Santa Inquisició li va semblar heretgia i el Sant Ofici, amb els seus acòlics, embotits amb la superioritat moral d’aquell que posseeix la virtut i el poder d’interpretar-la, van condemnar al pobre mestre a morir a la forca i a la plaça pública com avís al populatxo. ( Una història que l’ara polític Alfred Bosch, va novel·lar i va guanyar el premi Bertrana de l’any 2006. Un llibre altament recomanable)  La història diu que va ser el darrer ajusticiat de la Inquisició, una afirmació que avui, jo, sincerament, que fos el darrer, en tinc els meus dubtes.

Algú em pot dir que és de país ordenat i modern fer que tothom pagui els seus impostos, i és veritat, però també hauria de ser de país modern i d’estat de dret,  evitar l’ajusticiament públic i sense condemna provada, ni que siguin per interés polític.