Un temps de relax i de poca lectura de diaris, només els titulars i poca cosa més, serveix per fer un repàs del dia a dia amb una mena de lentitud pròpia d’aquest temps d’estiu. És cert que la climatologia no ha ajudat massa, però tampoc podem queixar-nos perquè, com diu un amic meu quan plou: “ara mateix cauen diners”; és a dir, l’aigua és vida i també és riquesa. En el primer llibre de les memòries de Jordi Pujol, també parla molt de la importància per l’economia de l’aigua corrent.

Començant per casa nostra, i repassant com he dit els titulars dels diaris, em venia el cap una frase que un sergent xusquero deia quan feia la mili: “ordre o contraordre és desordre” ( ell ho deia en castellà) i és que les declaracions dels responsables de CiU, han estat d’antologia i pròpies de qui es proposés despistar a l’adversari, la llàstima és que també ens despista a tots nosaltres. Això de parlar d’acord a l’auditori que t’escolta, és un error greu de molts polítics, i que haurien d’evitar ràpidament. Avui per avui jo em planto en que votarem el 9-N, diguin el què diguin, perquè seguir-los és realment descoratjador i estan fent, volent o no, un malt terrible al procés i al President Mas, que ha d’aguantar-ho tot.

Com del cas Pujol ja n’he parlat prou, m’estalvia aprofundir-hi tot i que segueixo amb el pensament que aquest país nostre és tremendament exigent amb segons qui. El problema és, i és un problema greu, que tots els partits porten plom a les ales però ells es volen presentar davant nostra com els més immaculats del pati, i com tots ens coneixem, la seva impostura resulta patètica.

I mentre contemplava la Lluna plena, pensava que entre reixes hi ha l’expresident de les Illes Balears i militant del PP, per frau, i a més que té pendent altres contenciosos encara més importants. També recordava que en el País Valencià, ja m’he perdut amb el nombre de càrrecs polítics imputats i que a Madrid, el diner negre i els sobresous a dirigents polítics del PP, era una pràctica habitual en segons quins nivells. Tots aquests casos podrien sumar desenes de milions d’euros.

I si anem més a Sud, a Andalusia ja corrupció ja trenca totes les previsions, i afecte a polítics d’Esquerra Unida, del PSOE i de sindicats. Els càrrec polítics imputats és també descomunal i els dos darrers president de la Comunitat estan preimputats, que semblaria inimaginable tanta cleptomania i incompetència.

I davant de tot aquest desgavell dinerari pensava com deuen estar els del nord de l’UE, especialment Alemanya, que durant anys ens ha enviat una quantitat de diners importantíssima per tal de fer-nos sortir de la pobresa i ara veuen que aquests diners només ha servit per malversacions, corrupcions i moltes obres sense cap sentit.

I com tenia tot el temps del món per pensar, pensava amb la parcialitat de les informacions de la premsa d’aquí i les televisions ( especialment la nostra TV3, que em dol més) sobre el conflicte de Gaza. Alguns periodistes estrangers quan han sortit de Gaza, han fet un “mea culpa” per com han hagut d’informat puix que els corresponsals estaven tots molt controlats. D’un d’ells sabem que un míssil que va explotar en una escola de l’ONU va ser de Hamas, que pel què sembla els va fallar, però per informar-ne correctament va d’haver de sortir primer de Gaza.  Clar que tampoc podríem donar massa credibilitat a les cròniques que un corresponsal ens envies de Corea del Nord, per exemple.  Però el que encara em revolta més de la tendenciositat de la premsa és que durant el mes de juliol a Síria, ben a prop d’on hi teníem “la nostra” i una munió de corresponsals, hi van morir 5.000 persones i cap d’aquest sagaços periodistes d’armilla antibala, se’n va assabentar per informar-nos-en. Això si que és malversació de diners.

I tal com estava previst, Argentina ha entrat de nou en suspensió de pagaments. Aquest dies he seguit una mica els diaris argentins i he pogut veure amb quina facilitat la societat argentina és manipulable. Fins i tot alguns ja comparen algunes intervencions del ministre d’hisenda Axel Kicillof, que exerceix una gran influència a la presidenta Cristina Kirchner, i és responsable de tot aquest despropòsit, amb les del dictador Galtieri, per utilitzar el patriotisme políticament durant la guerra de les Malvines.

Com tot autoritarisme necessita trobar un enemic i un eslògan que serveixi per enardir les masses, i per la Presidenta amb qui millor es podia inspirar que  amb la revolució cubana amb allò de “Patria o muerte”  el seu és: “Patria o buitres”, referint-se amb els fons que ells anomenen despectivament “buitres” i que simplement volen cobrar  els bons de l’Estat ja vençuts. I mentre això passa, la Presidenta aclaparada pels problemes està copiant al president veneçolà Maduro, i prepara una llei “de abastecimiento” que és una mena de nacionalització de les empreses, una forma ràpida cap a l’abisme.

Veient com anem nosaltres i com va el món, miro la Lluna plena d’agost, més grossa que mai,  emboirada, però m’il·lumina un solc a l’aigua de la mar plana, com tot indicant-me el camí d’Ítaca, un camí llarg, difícil, però amb ganes de fer-lo