La primera vegada que vaig conèixer a les hores Jordi Pujol, va ser d’una manera tant distant que no vam ni creuar una paraula. Ell era el President de Banca Catalana i jo acabava d’entrar a treballar a l’Oficina de Girona. Ell va venir, va fer unes gestions, es va reunir amb els directius, i va tornar a marxar. La segona vegada que el vaig tornar a veure ja no era el President de Banca Catalana, però va venir a l’Oficina perquè li guardéssim una cartera de papers mentre ell anava a fer unes gestions per Girona. Poca estona després de deixar-nos el portafolis, trucava a policia franquista dient-nos que havien rebut un avis de bomba a l’Oficina, i preguntant si algú havia deixat alguna maleta sospitosa. El director de l’Oficina Eduard Vallès, que era un gat vell, va intuir de seguida de què anava, i va dir que no. Que ni nosaltres havien avisat de res sospitós ni ningú s’havia deixat res. Al cap d’un temps, Jordi Pujol, amb altra gent, fundava CDC. I com alguns dels fundadors eren dirigents de BC, algun d’ells van venir varies vegades a Girona per dir-nos que era l’hora de fer política i que CDC era un bon lloc. Jo, malgrat aquestes converses i les, gairebé diàries, de Joan Saqués i de Francesc Ferrer, mai vaig fer el pas. Em frenava una mena de sentit estrany de no voler barrejar la feina amb la política i com coneixia a Josep Pallach i també era amic d’en Jaume Curbet, ja des del temps de Presència,  vaig afiliar-me al Reagrupament Socialista de Catalunya. Més tard vam ser el PSC-R i aquí em vaig aturar perquè la fusió amb el PSOE, ja a les hores, no em va agradar. Així que vaig dedicar el meu temps lliure a la gestió social en el camp dels més febles de la societat i apartat de la militància política. Passat els anys,  l’atzar va fer que em truqués el mòbil i l’interlocutor em va dir que  l’Artur Mas volia parlar amb mi, i la seva proposta va ser d’anar a les llistes de CiU, com independent, en el Parlament de Catalunya i en les llistes de Girona.  Després d’un debat intern i familiar, vaig acceptar i la Legislatura va ser la del primer Tripartit. El desencís d’haver guanyat les eleccions però no poder formar govern, va ser molt gran a CiU i com un acte de solidaritat, i sense que m’ho demanessin, vaig fer-me militant de CDC amb la signatura d’Artur Mas i de Felip Puig. Militància que vaig mantenir mentre hi ha hagut tripartits. Durant tot aquest temps vaig parlar poquíssimes vegades amb el President Pujo; alguna era perquè em comentava algun dels meus articles, cosa que sempre s’agraeix, i poca cosa més. Malgrat això, sempre li he tingut un respecte important pel què ha fet per Catalunya.

Arribats aquí, em penso que queda clar que personalment no li tinc cap deute personal perquè sempre n’he estat lluny, però com a català no em sento reflectit amb aquest fariseisme nacional i amb el seu afer i una vegada superat el meu desencís, haig de dir que amb mi el President està en pau. Segurament tindrà un deute d’explicació amb part de la seva família ( germana i cunyat) i potser amb el fisc espanyol, però amb mi, repeteixo, està en pau i ho esta perquè jo no tinc caràcter ni d’inquisidor, ni d’acusador, ni sóc exemple per tirar la primera pedra, com ara descobreixo sí n’hi ha molts a Catalunya. Jo, m’aparto d’aquest grup, però em mantinc amb els que, malgrat tot, valoren la seva obra i fins i tot el seu pensament perquè m’ha interessat sempre més el què diu, i el què ha fet per Catalunya, i poc el què ha fet personalment, si és que ha fet alguna cosa. Si fóssim tant exigent, pocs passarien el filtre dels puritans.  Però en un país on el PP, el PSOE, el PSC, l’EU, l’UDC, CDC, ERC, els sindicats, i totes les més altres instancies espanyoles, també estan o han estat en el bell mig de les investigacions i acusacions per apropiació indeguda de diner públic o contraban de tabac, escoltar segons quines declaracions de certs responsables i portaveus d’aquesta gent, em provoca repugnància. I veure com tracten el vostre tema tota la premsa espanyolista d’aquí i d’allà, també. I algunes declaracions o posicionaments dels que fins fa ben poc eren propers vostres i us reverenciaven, també.

Avui mateix, per si quedava un espai de netedat en aquesta Espanya, El País ens informa que a l’Exèrcit de l’aire de Getafe han descobert frau i malversació massius, comptes amb diner B ( no declarat a Hisenda) que els mateixos pèrits no han quantificat el volum del frau però diu que van deixar d’ingressar al “Tesoro”, com era la seva obligació, uns 600.000 euros anuals des del 2009 com a mínim d’IVA.

Davant de tot això President, deixeu-me dir-vos que vós amb mi, esteu en pau, i com darrera cada núvol s’hi amaga el Sol, quan la tempesta hagi escampat i hàgiu pagat, si és el cas, pels fets que ara us acusen, no tinc cap mena de dubte que us haurà servit per descobrir molts comportament de persones que des dels més propers als més llunyans, són ben sorprenents.  Però ja ho deia Rabindranath Tagore: “l’amistat és com la fosforescència, resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit”

President, ja des d’ara, amb mi, esteu en pau