Una de les evidències més clares de la mort de l’estat de dret, és quan l’autoritat competent es permet impunement i vergonyosament separar els fets entre quantitatius i qualitatius, com va fer ahir el ministre Montoro en la seva compareixença míting antinacionalista en el Congrés espanyol. La peça de la intervenció d’ahir del Ministre, passarà a la història política i ben segur que serà un exemple de com mai un ministre d’un govern seriós s’ha de comportar. Però anem a punt greu; Montoro en qualificar el possible delicte del President Pujol, diu que és: “ un dels fraus més greus en termes qualitatius que s’han conegut”, és a dir; pel Ministre, la gravetat dels fets  recau a l’acusat i no en els fets objectius, esmicolant qualsevol vestigi de l’estat de dret. Si el Ministre hagués tingut sentit d’estat, s’hauria explicat, en la mesura que la llei li permetés, sempre basant-se sobre fets quantitatius perquè són objectius. Els qualitatius són subjectivament valoratius, i un Ministre pel càrrec que té, per la responsabilitat que ostenta i pel sentit d’estat que hauria de tenir, no pot fer una intervenció basant-se ni amb sospites ni amb subjectivitats, per més que el cos li demanés. És la servitud que comporta tot càrrec polític de qui l’ostenta amb dignitat.

Aquesta intervenció de Montoro, només s’explica per la seva tendència al “matonisme” expressat en altres ocasions quan fent servir el dit acusador, avisa a artistes o medis de comunicació que ell sap molt i pot actuar, i perquè ara ells pensen que han abatut una peça grossa i poden ferir de mort al procés català; i el seu objectiu és prou important com per oblidar-se de la legislació vigent i fins i tot transformant el país en un Estat “boliverià”.  Espanya ho necessita.