És curiós observar amb quina rapidesa han sortit amb tromba tots els opinadors espanyols per atacar a David Cameron, que com saben és el Primer Ministra del Regne Unit. Però si aprofundim en la seva anàlisi, un s’adona que en el fons “l’error” que imputen a Cameron, és el de ser demòcrata i acceptat el referèndum d’Escòcia. El tremolor hispà els ve per l’enquesta del Sunday Times, que per primera vegada el si supera el no. Potser qui ho explicava més bé va ser José A. Zarzalejos en un article publicat en El Confidencial Digital, en el que qualificava d’acció intel·ligent la de Cameron en el començament a l’acceptar el referèndum escocès perquè, en aquells moments el no era segur, però la seva desídia en el procés ha provocat una situació molt greu a l’UE, segueix Zarzalejos. En el fons, ara, tots els opinadors madrilenys qüestionen a Cameron que hagi actuat com a Primer Ministre d’un dels països democràtics més antics i hagi autoritzat el referèndum. És curiós i sarcàstic, que els nou vinguts a la democràcia de fa quatre dies, i encara amb moltes deficiències,  alliçonin de democràcia a la més antiga d’Europa.  A banda de tots coincidir en demanar la dimissió del Primer Ministre, el dia 19-S,  tingui el resultat que tingui el dia 18. També Zarzalejos s’apunta a un fet que tard o d’hora es tenia que produir: que el problema intern passa a ser un problema de l’UE. I com en aquesta setmana veurem molt de nerviosisme i, molt possiblement, esverament en els mercats, començarà la fase crítica d’aquest procés, que no és altra que la possibilitat de “contaminació” a Catalunya. De moment, el Regne Unit, si té algun petit o gran sotrac en la prima de risc, per exemple, afectarà poc perquè no és a l’euro, però si el nerviosisme s’escampa i comencem a veure-ho aquí, ràpidament l’UE pressionarà el govern perquè negociïn i no traspassi les fronteres aquest problema,  i es quedi com un afer intern, que sempre és més digerible.

No es tracte que Francisco Marhuenda digui, com diu, que ambdós afers l’escocès i el català, no tenen rès a veure perquè, segons ell, Catalunya està emparada constitucionalment davant l’aventurisme”. Només cal que siguin els marcats financers els que ho creguin i seria molt possible que ho fessin, per veure la futilesa de l’anàlisi de Marhuenda.

Xavier Sala i Martín comença el seu llibre, “És l’hora dels adéus?” amb un prefaci que explica la història de Rosa Parks, de Montgomery, Alabama, EUA,  que és aquella noia negre que el 1 de desembre de 1955 es va negar a aixecar-se del seu lloc en el bus per anar al lloc reservat als negres.  Les lleis dels EUA i la constitució de les hores, preveien la segregació racial però l’acta de fermesa de Rosa Parks i les posteriors accions liderades per Martin Luter King; va fer possible que es canviessin unes lleis injustes i que avui, mirat amb el temps, ens fan vergonya. A les hores, també hi havia, com ara aquí,  qui defensava aquelles lleis, fins el punt que la Rosa va ser denunciada pel xofer del bus, i emmanillada i detinguda per la política. Però la injustícia de les lleis, per més defensors que tingués, eren injustes i avui faria vergonya als mateixos defensors.