L’espectacle d’ahir en el Parlament de Catalunya on tots els líders polítics dels diferents partits marcaven “paquet” davant del President Mas, no em va agradar gent. Fins i tot em va desagradar i si haig de precisar més, vaig sentir vergonya. Ja sé que el meu sentit del ridícul és excessiu per viure confortable en aquest món d’ara tan líquid, però un és com és. I quan l’objectiu de la polèmica és el País i el futur del País, encara m’excito més. Malgrat tots els tertulians i els opinadors diuen, i defensen, que és comprensible que els partits polítics, en aquests moments, facin tactisme electoral em fa mal perquè el meu ordre de prioritats no és el mateix, i pel què sembla estic sol en aquesta banda. En els meus anys empresarials tenia assumit que de vegades havíem de sacrificar momentàniament algun desig personal en benefici de l’objectiu comú, i encara em perdura. I a més crec fermament que és l’únic camí perquè una comunitat avanci. Així doncs, entendran que ahir l’espectacle parlamentari de tots contra el President, sentis vergonya perquè pensava amb el camí que ens falta recórrer, amb les dificultats que tenim i que ens posen per fer-lo, i pensava que els adversaris miraven l’espectacle contents al veure que es complia la profecia de José M. Aznar quan deia als espanyols: abans es trencaran ells que Espanya.

De totes maneres m’agradaria que una vegada acabat el procés, algú ens fes la història de tot aquest temps i situés a cadascú en el seu lloc. I em temo que en aquest exercici, i una vegada despullats, els veurem les vergonyes. I potser veurem com una vegada més les paraules i les bones paraules, són una impostura de les seves accions.

Tinc esperança amb els catalans, i amb la societat civil que en aquests moments de tempesta sabrem mantenir-nos ferm fent pinya. Aquest castell l’aixecarem entre tots, siguem del color que siguem i malgrat els incomprensibles comportaments d’alguns.