Lamento que fa un temps un accident que vaig tenir en el disc dur  del meu ordinador coincidint amb la meva imprudència o excessiva confiança en l’aparell,  no tenia còpia de seguretat, i avui no puc precisar la data que ja avisava de cap on anàvem. Sortosament, i gracies al facebook, vaig poder conservar la meva conferència del maig del 2006, en la que dos anys abans, ja avisava del precipici de la greu crisi, on anàvem destinats a tota velocitat. Cert és que un anys abans, més o menys, vaig escriure dos articles ( que són els que he perdut) en els que m’esgarrifava de la poca preparació financera i bancaria que tenien la majoria dels presidents de les caixes, dels consell d’administració i de les assemblees. I a més deia que, coneixent el negoci, cap banc del món fitxaria a cap d’aquets responsables. Ja sé que la ignorància és molt atrevida i mentre durava aquell estat de disbauxa, les meves paraules eren rebudes com un insult puig que ells, tots, es pensaven ser un grans banquers. Encara alguns avui s’ho pensen que ho són i ens donen lliços d’economia des de la televisió. Però avui la meva reflexió no la vull tornar a enfocar a ressaltar la seva incapacitat manifesta per desenvolupar una feina dificilíssima com és la de gestionar bé una entitat financera.  Els resultats de la seva gestió són inapel·lables.

Els orígens de tots ells eren de carnet: polític, sindical, patronal,… és a dir, l’únic, i repeteixo això d´únic, mèrit que tenien per tenir aquest lloc clau era la militància, mai la idoneïtat ni la capacitat, ni l’experiència. I és aquí on m’agradaria estendre les culpes de la responsabilitat del desastre mes enllà d’aquests “executius”, i per mi els primers culpables són els responsables dels partits polítics, dels sindicats i de les patronals que varen posar a aquests individus a gestionar una complexitat per la qual no estaven preparats, perquè ells sabien que no n’estaven. I és així que també seria hora de demanar responsabilitats, no sé si penals, però si socials, per aquest tràfec d’influències i nepotisme que ens ha portat al desastre. Quan per exemple hom diu que José M. Aznar va posar a Miguel Blesa al front de Caja Madrid, perquè els dos eren amics de la infància, això, si és veritat, ha de tenir un castic sever perquè ha utilitzat el seu càrrec de President per afavorir a un amic i posar-lo com a màxim responsable en una entitat per la qual no estava preparat, el resultat d’enfonsar-la i 24.000 milions d’€ de diner públic de rescat. És que no podem quedar-nos a l’epidermis d’aquesta tragèdia. Quan hi ha un accident, bé es busca si hi ha responsables per omissió. Doncs seria hora que vist tot el què esta sortint en les Caixes rescatades o absorbides, algú exigís la responsabilitat, a més dels responsables directes, a tots els  “col·laboradors necessaris” perquè tot això no ha passat per un accident, ha estat el resultat de  coincidir  ineptitud i  cobdícia  en un mateix sistema.

Gestionar un banc no és fàcil i requereix ofici, molt d’ofici!,  i els que sabem de les dificultats que té, no ens ha sorprès gens els resultats, sí que personalment la sorpresa més gran ha estat l’altíssim nivell de  cleptomania entre els elegits i amics.