Encara que sembli mentida una de les coses més difícils és gestionar l’èxit. Fa cosa d’un any llegia un informe que un diari estranger d’economia va fer sobre la situació actual de persones que un dia la sort els hi havia rigut i es van veure milionaris inesperadament. La gran majora d’elles, tornaven a estar sense diners. I aquí, segur que tots coneixem a casos semblants, gent que de sobte havien fet molts diners, i amb la mateixa facilitat els han perdut. I és que massa sovint l’èxit ens fa perdre la prudència.

Avui, ningú que no estigui malalt de partidisme, per poc neutral que sigui, qualificarà la data del 9-N com d’un gran èxit. El catalans hem hagut de vèncer multituds d’entrebancs, per culminar un dia tant brillant; però ho hem fet. I a més hi hem fet sense cap incident. En positiu.

Quan el President Mas va fer la proposta de la “nova consulta” una part dels seus companys de viatge fins a les hores, és va rebotar i es va produir una trencadissa important. Però la persistència dels fets i l’evidència que el model era bo, van fer canviar als dissidents i es va poder refer la unitat. Haig de dir que en tot aquest procés, el comportament de la CUP i el seu líder David Fernàndez, va ser exemplar, van estar a tota hora per la unitat perquè sabien de la importància que era pel País la unitat perduda. Altres van preferir, a primera hora, els interessos de partit. Però finalment el seny es va imposar, i per bé que era una unitat en precari, vam poder celebrar la festa en pau.

Ara ens toca gestionar l’èxit, i entrem en un temps de més dificultat perquè les estratègies no coincideixen. ERC vol anar pel camí més recte i dels fets consumats, sense donar cap possibilitat al pacte. Mentre que el President Mas, que és qui té la responsabilitat de govern, es vol carregar de més raons i volt tornar-ho a intentar. Fins i tot amb la seguretat de què fracassarà en l’intent ( ell mateix va dir que ho veia impossible) però és assenyat tornar-ho intentar. I és que aquest procés fet amb una entesa amb Espanya, ens estalviaria molts costos i per tant és assenyat intentar-ho.

Els propers dies sospito que veurem com la disintonia serà molt més cridanera que la sintonia que hem tingut fins ara, serà una llàstima i un cost afegit al procés. A les darreries del franquisme, una vegada en Josep Pallach, parlant-nos dels partits que defensaven l’autogestió i la nacionalització de la banca i les grans empreses, com era el que defensava el PSC, aquí  i el PSOE a Espanya ( a les hores eren dos partits realment independents) i els del PSC-R ens criticaven la nostra “socialdemocràcia” atribuint-nos que érem “gestors del capital”, ens va dir: “ no us preocupeu això només es pot mantenir a la clandestinitat” I va afegir: “ i de vegades hi ha partits que els costa molt sortir de la clandestinitat”. Dic això perquè em recorda els que ara estan a l’oposició, i en la oposició es pot mantenir qualsevol teoria.

El que no veu que en aquest procés el pes de la unitat és imprescindible i prefereix tirar pel dret, em sembla que comet un error garrafal. La unitat és perquè, encara que costi més i es vagi més lent, arribem tots plegats a fer el cim. Perquè l’important és fer el cim tots plegats.