No he vist cap país del món que hagi emprés un camí com el nostre i hagi tingut èxit, sense el  liderat d’una persona. L’assemblearisme, que sembla ara té molt de predicament, si més no en moments molt excepcionals com és el d’ara, és la porta més ràpida cap al fracàs. El processos de gran complexitat, necessiten d’un líder.  El 9-N ens ha demostrat l’habilitat política i el valor de decisió, del President Mas. La seva proposta de darrera hora, després que el Govern espanyol hagués  aturat totes les altres propostes, va ser una jugada mestra i arriscada que desgraciadament fins i tot alguns líders polítics d’aquí d’entrada no van saber entendre  i van voler iniciar una mena de revolta, que no va durar més de tres dies. Ara, passat el 9-N, podem veure la magnitud i la profunditat d’aquell acte i les importants destrosses que ha fet a tots els poders de Madrid.  La divisió dins de l’espanyolisme és tant important que el lideratge del President espanyol Mariano Rajoy ha quedat tremendament tocat. Fins i tot l’ala més dreta, el sector Faes, i tota aquesta munió del nucli dur del poder mediàtic, atien denuncien contra aquell que va jurat complir i fer complir la Constitució, per la seva inacció durant el 9-N. Més tard va voler recuperar l’espai perdut intentant que fos el Fiscal General de l’Estat amb la presentació d’una querella molt dura, tapés les boques dissidents. Si abans del 9-N va ser la utilització del TC en els post 9-N ha estat l’intent d’utilitzar la Fiscalia per salvar la cara. Però els fiscal de Catalunya quan van llegir el text de la querella que els venia de Madrid i tenien d’aprovar, s’hi van revelar i sis de nou fiscals  hi van votar en contra. El resultat és que encara fins avui no s’ha presentat i el Madrid polític del PP de la Faes i el mediàtic, està tremendament enutjada per aquesta tardança, que els deixa amb la posaderes a l’aire. També és veritat que el PP estava acostumat en tenir “influència” en la Fiscalia; i tot recordem com Alicia Sánchez Camacho a la Camarga presumia de tenir fiscals amics, i el comportament de la mateixa lideresa aquest principi de setmana erigint-se com una mena de portaveu de la Fiscalia, ha irritat molt i, potser per primera vegada, han volgut demostrar la seva independència. Així que el 9-N ha dividit l’espanyolisme, el TC i la Fiscalia estan molestos per la utilització política que n’ha i en volien fer el PP, i el lideratge de Mariano Rajoy, ha començat a estar molt qüestionat. Segur que ni el mateix President Mas, quan va idear aquesta fórmula, pensava del seu poder destructiu que tindria a Madrid.

El 9-N ha passat i ha passat brillantment, però hem de ser conscients tots plegats que encara ens falta culminar el procés i el què ens ve és el tall més difícil del camí. I si hem estat capaços d’arribar fins aquí amb gran eficiència i bàsicament liderats conjuntament amb  la societat civil, ara és l’hora de la política. I sí realment volem que aquest procés tingui èxit, per més paraules boniques que es diguin, necessitarà una gran dosi de patriotisme i d’humilitat. Durant el poc temps que vaig estar a la política em va sorprendre veure com pràcticament tothom, només pel fet de ser polític, es veia capaç i preparar, per desenvolupar qualsevol tasca. I aquest error és tant evident que només cal que mirem què ha passat amb el sector de les caixes catalanes per veure’n una mostra dramàtica de la perversió d’aquest  sentiment. El nostra país, durant tot aquesta anys, s’ha col·locat en el món. Avui podem dir que el món ens mira. I des del WSJ, el The Economist, Bloomberg,  el Jerusalem Post, … ja parlen del procés català, amb un enuig importantíssim de tota la maquinaria diplomàtica espanyola. I tot aquest món coneix al President Artur Mas, ja sigui perquè l’han entrevistat o perquè ell mateix els hi ha lliurat algun article. Pensar ara que Catalunya podria prescindir del seu lideratge i perdre tot aquest capital polític no tindria costos, és ser un gran ingenu que el desqualificaria per la política. De la mateixa manera que si en les properes eleccions plebiscitàries pensem que els programes dels partits han d’anar molt carregats i no deixar clar que la primacia de tota l’acció de govern, ara toca fer el “gran salt” i posar-lo en marxa, també és jugar imprudentment amb la possibilitat  d’una divisió que ens afebleixi. Deixar en minoria al Govern ara i impedir-li, si és el cas, d’aprovar un pressupost que és necessaris perquè el país, més bé o més malament, funcioni, també és un greu error. I  els que esperen per aprovar els pressupostos tenir els de la independència, o són ingenus, o ens enganyen, perquè, si no pretenen refer la història i des del balcó de la Generalitat proclamar-la, el procés té un ritmes que per més anhels i fins i tot necessitats que tinguem, no podrem escurçar massa. I si algú la proclamen des del balcó, ja sabem que durarà tres dies.

Una característica que ha de tenir un bon líder és saber que en moments claus de la història, el cap ha de dominar al cor.