Fa tants anys que hi treballen que ara ja no ho poden rectificar. Quan en el Parlament de Catalunya fèiem el nou Estatut, el PP va estendre per tot Espanya “meses petitorias” de signatures per anar en contra Catalunya i l’Estatut. El PP d’Andalusia, fins i tot va fer i pagar, falques publicitàries que van passar a les ràdios andaluses, amb eslògans contraris a Catalunya. El lliurament dels quatre milions de signatures que van recollir, va ser un acte d’ostentació anticatalana. La portada de l’Estatut al TC, que havia estat aprovat en el Parlament de Catalunya, que havia rectificat el Congrés espanyol, que va votar  les Cors espanyoles i va ser referendat  pels catalans, han estat actes d’utilització partidista de l’Estatut,  aprofitant l’avinentesa que a Espanya es guanyen vots quan es va contra Catalunya. I aquesta pulsió anticatalana no l’han perdut mai. Ells utilitzen Catalunya per sotmetre-la i pe guanyar vota a Espanya. Catalunya ja la tenen perduda i no volen perdre Espanya. Així doncs ara el marge de maniobra del President espanyol és ben escàs; ell sap que no pot guanyar-se  a Catalunya.

I doncs, què vindrà a fer Rajoy a Barcelona? Sospito que el seu primer objectiu és temperar l’emprenyament que hi ha en el PP català perquè havia assegurat que no es votaria i ells n’havien fet bandera. I el 9-N els catalans que vam voler vam votar lliurament. Segurament quan mirem en perspectiva veurem que hi haurà un abans i un després del 9-N. Aquell gest que alguns van voler desprestigiar fins i tot amb l’argument ridícul que les urnes eren de cartró, resulta que ha estat un dels fet que ha tingut grans efectes devastadors. L’autoritat de Mariano Rajoy ha quedat molt tocada dins del seu propi partit,  en el  seu entorn mediàtic i dins les estructures d’Estat. Va voler forçar massa el TC i aquest va fer el mínim. Va voler utilitzar la Fiscalia, i hi ha hagut una revolta de fiscals, com mai s’havia vist. I per si faltava algú en aquest cúmul de despropòsits, el cap de l’Estat Major de l’exèrcit de terra. General Jaime Domínguez Buj, diu que “quan la metròpoli es fa dèbil, és quan es produeixen les caigudes” i recorda la història espanyola del 1898. És a dir, quan Espanya va perdre Cuba. I tot això ha passat sense que nosaltres féssim res més que votar el 9-N! I si nosaltres som intel·ligents, d’ells n’hem aprendre que quan es fan malament les coses, els efectes negatius es multipliquen.

Tot aquesta descomposició que com diu el General recorda el 1898, té uns inicis. Si l’Estatut s’hagués aprovat, ara mateix no estaríem com estem, però el seu enrocament ha provocat una reacció social a Catalunya, i ara la societat s’ha emancipat, i hem  desconnectat. I a cada envestida de testosterona seva, engendren nous independentistes, fins el punt que amb uns dos-cents cinquanta mil convençuts més, la voluntat catalana serà inapel·lable. Potser en Rajoy ens hi ajudi a arribar-hi, des de Barcelona.

Tot el què hem fet fins ara, que és molt, ha estat el més fàcil i que el vertaderament difícil ens queda per fer. I si tots som conscients que una de les claus de l’èxit ha estat la unitat, depreciar-la ara que ens ve el més complicat per interessos partidistes és una temeritat. També ho és voler introduir en el debat elements ideològics que emmascarin o distorsionin l’objectiu principal que és assolir un país propi. La resta tindrà tot el sentit una vegada ja siguem independents. Fitxin-se que els unionistes són els que introdueixen amb més força altres debats, i nosaltres no hem de caure en l’error o en el parany. L’oportunitat de fer-nos un país propi i un país nou, és un objectiu tan elevat que requereix de la unitat de tots els que hi creiem. És per això que hem d’aprendre de les grans conseqüències negatives que ha tingut els 9-N, per aquells que han fet malament les coses.