Després de més de set anys i la desfeta de tot el nostre sistema financer propi ( les caixes) encara avui estem pagant la gran factura de la bombolla de la construcció. I encara no la tenim resolta  que tornem a entrar en un altra bombolla de la construcció; la voluntat d’alguns polítics de construir nous partits i plataformes polítiques.  Amb dues entrevistes senceres que he escoltat a nen Duran; ahir a 8tv amb en Cuní ( molt més suau ) i avui amb la Mònita Terribas a Catradio ( molt més tens i incòmode) no he estat capaç de saber quina és la seva proposta, més enllà que no és independentista. Sorprenentment, ha fet una cosa impròpia d’un líder polític, i és dir que en té una però se la guarda per ell. No sé si avui es poden demanar adhesions incondicionals.

Realment el 9-N ha descol·locat a molts gent, a molts sectors, a molts partits polítics i a molts líder polítics i l’estar fora de joc, els que no són immobilistes tipus Rajoy, necessiten fer propostes, moure’s, i sovint aquesta necessitat els fa dir o els fa fer propostes poc pensades. Ara mateix es diu que per tenir-nos contents podrien traslladar el Senat o el TC a Barcelona. Ja sé que no deu ser una iniciativa seriosa, perquè si ho fos entendria que amb tot el què està passant aquí, no hi han entès res i a més ens prenen  com  una col·lectivitat infantil i fàcilment comprables amb dues futileses. Hi ha un consens força generalitzat que el Senat no serveix per a res més enllà de ser  un aparcament, molt ben remunerat i amb moltes prebendes, de polítics. És una institució tant inútil que si avui mateix la tanquessin, no passaria res a no ser que ens estalviaríem molts diners públics. Fins i tot, en les propostes de modificar-lo que hem vist fins ara, els catalans no ens hi sentiríem representats. Així doncs, si un dels arguments per seduir-nos és el Senat, em sembla que s’ho poden estalviar. I segons, portar-nos els TC,  hi veig més mala baba. Avui el TC amb tot el seu historial em sembla una broma de malt gust.

Els espanyolistes d’aquí com en Duran i altres, un del seu problema més greus és explicar-nos quina seria aquesta Espanya amb Catalunya que volen.  És a dir; no criticar tant a l’independentisme com fant, i oferir-nos la cara amable, si la té, d’aquesta Espanya nova que defensen. Demanaria que ens diguessin el “cost de la no independència” que tindríem, perquè de moment sabem el de l’actual dependència. No puc creure que defensin mantenir-nos-hi amb el cost actual.

J. A. Duran, com fan tots els espanyolistes, per refutar el debat sobiranista s’excusen en què aquí només es parla de la independència i ens oblidem “d’allò que interessa a la gent”. Ho ha intentat dir a la Mònica avui, i quan li ha demanat concreció ha admès que no escoltava Catradio. I ell ja en el seu discurs de Construïm va deixar caure que el Govern porta masses anys parlar “només” d’independència i no d’allò que afecte cada dia als ciutadans. Aquesta esmena a la totalitat del Govern, em sembla molt injusta i a més impròpia de qui és líder d’un partit que forma part del Govern amb una Vicepresidència ( la única Vicepresidència) i dos consellers. I dir que la resta de consellers no han fer res em sembla tremendament injust. La Consellera Irene Rigau, el Conseller Boi Ruiz i la Consellera Neus Munté ( per dir-ne tres del nucli dur del què afecte a la gent) han hagut de gestionar un pressupostos de misèria i ho han fet amb nota alta. Fins i tot en molts casos suplint els incompliments sistemàtics del Govern espanyol.  Enguany, totes les entitats d’Incat només rebran 360.000 € de tota l’aportació voluntària que fem els ciutadans el marcar la casella de “accions socials” en l’IPF perquè hi destinin el 0,7% dels nostres impostos. I Catalunya és de les que hi aporta més, i ja veuen què reben les entitats del tercer sector  el 2014.

I voldria acabar amb un pensament sobre ètica i valors, que era un dels elements  d’aquest Construïm.  El líder d’UDC  es declara catòlic i practicant, i que el seu fonament social el troba en la política social de l’Església Catòlica.  Una Església que amb el nou Papa Francesc, ja des del primer moment va mostrar que el compromís social ha d’anar acompanyat amb el compromís individual de l’austeritat. Ell mateix va deixar les habitacions del Vaticà per la d’una residència. No sé si el discurs d’en Duran avui,  el troba compatible i d’acord amb els nous temps, des d’una suite luxosa de l’Hotel Palace . Jo només sé que el Papa Francesc, no s’hi estaria.