Desgraciadament en la dialèctica polític s’utilitzen dues formes pel debat,  que no m’agraden: la utilització dels sofismes i el de les fal·làcies. El primer és un argument aparent amb el que es vol defensar o persuadir una falsedat, i el segon ja és purament un sinònim de mentida; i com és natural a mi, com a tothom, ens  agrada la claredat i la veritat. Si ens hi fitxem, darrerament hi ha tot una argúcia argumental en l’espanyolisme basada bàsicament en dos punts que són sofismes o fal·làcies: que la majoria dels catalans no volen la independència, i que el govern no governa perquè només pensa amb  el procés. N’hi ha més de fal·làcies, com aquesta dèria de comparar al nacionalisme amb els nazisme, un fet que sorprenentment és utilitzat indistintament entre l’espanyolisme de dretes i el d’esquerres. Després hi ha els de l’oposició d’aquí qu¡an reclamen del govern  que faci coses que o no els pertoca o no té capacitat econòmica per fer-les, però a ells els és igual mentre puguin criticar.

Aquesta tendència generalitzada d’interpretar el què volem els catalans, també és una constant en l’espanyolisme, el mateix Miquel Inceta en la seva conferència d’ahir, en va utilitzar aquesta apropiació per dir-nos que la majoria dels catalans no som independentistes, però a l’hora, quan l’independentisme diu: d’acord, mirem i consultem vertaderament què volen els catalans amb una consulta, s’hi neguen.

La segona falsedat és dir que el Govern no governa. D’entrada les negacions contundents sempre solen portar una dosi d’error important, perquè tot és ple de matisos. Jo entenc que diguessin que no governa com ells voldrien que governés o els agradaria que ho fes,  fins aquí és just perquè per això defensen conceptes ideològics diferents. Però a més, per dir la veritat, s’hauria d’acceptar un principi fonamental: i és amb quins diner es compte per fer política. I com aquestes crítiques només es queden en un anunciat, és quan s’hi veu el partidisme mal entès i la fal·làcia o el sofisme. El país, malgrat tots els entrebancs i les justeses econòmiques, segueix funcionant, i això vol dir que algú el fa funcionar. Ara, no podem demanar a aquest Govern que arregli el problema de l’atur, per exemple, perquè sobrepassa amb escreix les seves possibilitats i les seves competències. També és un error reclamar que acabi amb la pobresa, perquè aquesta és una conseqüència directa de l’atur. Dir, com diuen els unionistes, que l’atur, la pobresa, és allò que importa a la gent, tenen raó que ens importa molt i tots voldríem haver superat la crisi, però aquest anhel és plenament compatible i gens excloent a què defensem la independència. Més encara, precisament amb la independència tindrem més eines per mitigar els efectes d’aquesta crisi.

I quan algú diu que s’han de pagar les farmàcies puntualment, per posar un exemple molt recorrent, sí, clar que sí; però seria més honest també dir els motius pels què s’endarrereix el pagament, que tothom sap és per una forma de financiació autonòmica injusta i que ens penalitza molt, i a més ens deixa a la “bondat” i a l’arbitrarietat dels Govern espanyola a fer-nos les transferències.