Arribats aquí, i vist els comportaments i saben les opinions de cadascú, el millor acord que poden arribar el President Mas i Oriol Junqueras, és que no hi ha acord. És una pena, una llàstima i un drama que algun dia la història ens ho haurà de valorar més fredament, però veig molt difícil, fins i tot impossible, que amb aquests cistells puguem refer la nació catalana. Arribar a l’acord que no hi ha acord, alliberaria ambdós polítics i els permetria prendre cadascú el seu camí amb el seu programa. I només demano, fins i tot m’atreviria exigir-los, que una vegada el jurat popular de les urnes proclamin guanyador, l’altre humilment el reconeixi i li sigui lleial fins a la culminació del procés. Catalunya s’ho mereix.

Que el President Mas faci una llista àmplia, transversal i unitària amb el propòsit de portar a cap el seu programa de divuit mesos, i la resta facin la seva llista per defensar el seu programa i el seu camí. No és pas el què m’agrada, però aquests vímets ja  no dones per a més. Allargar aquesta agonia ara ja només pot perjudicar tot el cos.

No és pas la situació que personalment m’agrada, ni tant sols la que mai m’havia pensat trobar, però deixant per més endavant les valoracions i les crítiques a les persones, que ben segur les farem i seran dures, ara l’alt objectiu nacional imposa contenció i no estripar, nosaltres, els que els altres no són capaços de cosir.

Ja es veu que amb la política de l’engany i  amb l’exercici de la pressió mediàtica, no és pas el camí natural d’aquell que esperen arribar a un acord negociat. I com tampoc seria bo per ningú un armistici, oblidem-nos del somni gran de la unitat i fem que cadascú agafi els seus papers i proposi el camí amb el seu camí,  i tots segueixin a aquesta gran majoria de ciutadans que, nosaltres sí units, volem anar cap a Ítaca.