Haig de reconèixer que mai ho hauria dit ni pensat, però les generacions d’espanyols post franquistes retornen cap  una mena de franquisme modern amb les formes i amb els fons. La democràcia, en principi, va desarmar l’anticatalisme militant espanyol perquè va ser un dels combatents més actius en la dictadura i una força imprescindible per l’avinguda de la democràcia. Si no hagué sestat per Catalunya i Euskadi, el post franquisme era assegurat, però va ser la combativitat d’aquestes dues nacions, la força que va vèncer mínimament aquell “atado y bien atado”. Però com sempre ens ha passat, Espanya a les hores no va tenir prou força per sotmetre’ns les ànsies de llibertat, però nosaltres tampoc en vam tenir prou per assolir-la plenament. La Constitució espanyola, aquesta que defensen amb tanta força fins si tot Podemos, és la única constitució d’occident que l’exercit en va tutelar tot el procés i fins i tot hi va introduir punts concrets. El 23-F, amb molta més gent implicada de la que s’ha dit, no és més que un excés de la llibertat tutelada.

Ara, desarmats democràticament els armats, els queden poques forces per combatre el procés català, especialment quan aquest és netament democràtic i pacífic. I les úniques eines que tenen són, l’utilització dels altres poders de l’Estat i fins i tot de les cloaques de l’Estat per, com en el temps de la dictadura, “crear” informes falsos amb l’únic interés de desacreditar, o si és el cas, perseguir als adversaris amb l’ajut de la premsa ( diaris, ràdios  i televisions)  de tot el “moviment”.

I d’aquella admiració que arreu d’Espanya es tenia pels catalans per haver forçat la democràcia, el “bombardeig” constant de tota l’opinió creada, ha quallat en la societat espanyola amb eficiència. I ho ha fet en els franquistes de tota la vida que no perdonen i als demòcrates sobrevinguts. Ambdós tenen un sentit d’Espanya semblant: una, grande i libre, i no perdonen.

I l’herència franquista dels seus posicionaments ja no els inoportuna i es mostren clarament defensors de les herències fins el punt que recobren episodis nacional que semblava impossible retornessin en l’Espanya democràtica i de les autonomies. La gran crítica que ha tingut Joan Manuel Serrat aquets dies per haver cantat a TVE en català, és calcat al temps del famós La, la, la. Només que abans teníem un cap d’estat Capità General no escollit i ara tenim un Rei. I la TVE era en blanc i negre.

L’evidència de la seva migradesa ideològica s’observa en les campanyes que fan contra productes catalans per defensar la seva Espanya i el seu espanyolisme extrem, mentre que a Catalunya, un dels llocs on es consumeix més vi de Rioja, vi de Jerez, melmelada de Múrcia i de Sevilla, … aquí es consumeix de tot i d’arreu, sense cap mirament.

Jo no sé la quantitat de vegades que he llegit articles d’espanyols, i he escoltat a opinadors a totes les ràdios espanyoles, i a totes les televisions espanyoles, dient impunement que el President Mas s’ha tornat boig. També ho he escoltat de rellevants polítics espanyols, dels govern i de l’oposició, en actiu i retirats. Jo mateix he criticat sovint al President Rajoy, però amb arguments i mai utilitzant l’insult, per dues raons: la primera perquè no em va amb mi, i la segona perquè sostenc que l’insult et priva de la raó, mentre que l’argument te la dona. L’insult és la prova clara de l’estretor argumental.

El franquisme modern, com el falangisme, pot mostrar-se en tot l’àmbit ideològic: des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Tot defensen: Una Grande i Libre i en la seva Espanya, Catalunya si prèviament no és assimilada, no hi cap.