En el 2006 un alt responsable de l’UE a Brussel·les se’ns queixava de què els governs “nacionals” els feien servir com a culpables de moltes polítiques “incòmodes” que  han de prendre. “Això és per una Directiva europea” o és una “imposició de Brussel·les” són frases recurrents dels polítics per expulsar-se bona part del cost de l’aplicació de polítiques difícils. I l’interlocutor insistia en dir-nos que l’administració de l’UE també és un administració nacional i que totes les polítiques i directives les aproven els màxims responsables nacionals.

Ara sembla que només es pot  ser moderns, fins i tot social, anant en  contra de l’UE, i veiem com els partits més posicionats mediàticament són els que prometen combatre les “seves” polítiques. El “nacionalisme” d’alguns d’aquests nou vinguts em recorda les expressions que escoltàvem en l’època franquista quan blasmaven contra Europa, pensant-se que les essències de la raça eren nostres. O el mateix Alfonso Guerra amb aquella expressió tant il·luminada “que se metan el Mercado Común donde les quepa”. Per Espanya, Europa mai ha estat un vertader punt de trobada. Catalunya en aquest entorn era el “verso suelto”, aquí la tradició europea ve de molt lluny i de sempre políticament, socialment i econòmicament hem mirat cap el Nord.

Fins i tot avui, crec que cal dir que l’UE és l’invent més important que s’ha fet des de fa moltes dècades, tot i que em desespera les resistències nacionals que impedeixen avançar més ràpidament cap a una vertadera confederació. La meva esperança és que una vegada superada la crisi, les sinèrgies d’unió prenguin força.

Tinc curiositat per veure què farà ara Alexis Tsipras, si assoleix la presidència de Grècia, quan vegi que el temps han canviat molt des del 2012 i ara té la porta oberta per sortir de l’euro. L’anunci d’Alemanya obrint la porta és un dels atacs més forts que podrien fer a la línia de flotació de Siritza, perquè tot el gruix del seu discurs és anar contra les imposicions de la Troica. Una mica em recorda la campanya enganyosa del PSOE amb l’OTAN, recorden? “OTAN, d’entrada no”,  van convocar un referèndum que teòricament seria per sortir-ne el mateix PSOE va dedicar tot el seu potencial per defensar l’OTAN.  És clar que aquesta anàlisi també serveix pels partits “siritzats” espanyols.

David Cameron també està atrapat per la demagògia dels eurofòbics de l’UKIP que pugen en força, i anuncia que podria avançar el referèndum  per la continuïtat del Regne Unit a l’UE. En el fons el què vol Cameron, és una renegociació del Tractat especialment en l’apartat del moviment lliure de persones. Però una vegada més hem de situar-nos a la realitat i la d’avui és molt diferent a la de quan Margaret Thatcher, va aconseguir el famós xec. Fa pocs mesos en una redistribució del Pressupost Comunitari, el Regne Unit li suposa un increment de més de mil milions d’euros i Cameron va dir que “ni pensar-hi” que no ho pagaria. Poc temps després en unes negociacions el màxim que va assolir va ser allargar uns mesos els terminis del pagament. Alemanya ja ha fet saber que res de renegociar el Tractat, i molt menys fer diferències entre estats. Davant d’aquest xoc, serà interessant veure si realment Cameron voldrà sortir de l’UE perquè sap que suposaria grans pèrdues econòmiques, especialment per la City que avui és el principal mercat financer de l’UE.

No seria estany, doncs, que una vegada convocat el referèndum Cameron, igual que va fer el PSOE el març del 1986 amb l’OTAN, tornés emprar l’eslògan que va ser servir en el referèndum escocès: “better together”.  I és que a l’UE i l’Eurozona actual, han canviat i ara un s’hi ha de mirar-s’hi molt a l’hora de fels-hi una escomesa populista.