Cada vegada sembla més versemblant  que l’enigmàtica sortida del Barça d’en Pep Guardiola es va produir per la negativa del president Sandro Rosell a fer fora Messi, tal com l’entrenador de Santpedor li havia demanat en forma d’ultimàtum. També cada dia queda més clares les paraules del “si no marxo encara prendrem mal”. I segurament la frase més contundent va ser la pronunciada per un membre del seu equip tècnic quan referint-se a Messi, va deixar caure que “havien creat un monstre”.  No és una novetat en el món barcelonista que els cracks imposin les seves dèries portats per les seves fòbies; un fet que lamentablement es produeix per la simplicitat analítica de molts dels més exaltats dels sòcies i seguidors i la cobertura d’aquesta premsa que viu exclusivament i parasitàriament del Barça. Si a més hi afegim que com a una grans Institució amb una elevadíssima quantitat de socis, són una mostra força acurada del què som socialment tots nosaltres; és a dir, una societat molt bipolar on només hi és possible els meus i els adversaris, sense tenir en compte la riquesa dels matisos que en tota societat hi ha.

Si en un fet de País tant transcendent com és el procés cap al dret a decidir en el que ens hi juguem el futur de tots nosaltres i la història, som tan caïnites, és  normal que qui representa tot el millor i tot el pitjor de la nostra societat, ho sigui. És aquesta nefasta pulsió autodestructiva catalana, que sembla arrapada en el nostre ADN.

Però tornant en el cas Messi, estic d’acord amb aquesta apreciació del “hem creat un monstre” perquè cap empresa del món i cap institució del món s’ha de supeditar als capricis d’una persona quan aquest són egoismes de persona mal criada. Fitxem-nos amb la coartada amb la qual el millor jugador del món té agafats els socis, el aficionats i a la premsa: la indisciplina i deixar oberta una incògnita de marxar. Clar que aquesta segona estratègia només li serveix perquè hi ha molts aduladors fanàtics que pensen que el Barça és Messi, i sense ell deixaríem de ser Barça. Com els més entesos diuen que és el millor jugador del món, m’ho crec; però a Europa hi ha molts equips molt importants i que tenen molts èxits sense tenir el millor jugador del món, o perquè no el tenen. Perquè no podem parlar d’un equip quan tothom es mou a l’entorn d’una individualitat. I el mateix Pep Guardiola en el Bayer té un equip i assoleix molts èxits, sense tenir el millor jugador del món.

El excessos verbals de la premsa, dels socis i de la mateixa directiva, han contribuït a crear aquest “monstre”. De vegades fa riure quan escolto algun locutor català retransmetent el Barça, com fa pocs dies, que cridava molt més cantant el gol ( em sembla que era el tercer) de penal que no pas els dos primers i per descomptat la resta. El motiu era perquè l’havia fet aquest “petitó” divinitzat fins el ridícul.

He dit abans que accepto que és el millor jugador del món i per tant, m’agrada que jugui en el Barça, però mai pagant el preu de divinitzar-lo i que la seva immodèstia no discerneixi els crits que són elogiosos a les seves habilitats futbolístiques , als elogis aduladors que el situen per sobre del Club que el paga.

En les properes eleccions, quan els candidats a president facin ofertes de programa, si Messi continua, pot ser millor que ens diguin que el seu programa serà fer tot allò que diu, tot allò que vol i tot allò que desitja la figura.