Potser sóc un malt pensat però tota aquesta efervescència que ha provocat el fenomen Syriza a l’UE ja li va bé, fins i tot n’estan contents. I per què ho penso? Doncs perquè com sempre passa tot allò que crea grans expectatives és susceptible a creat també grans frustracions, i si els grec veuen que la realitat no és el somni, ni tant sols un desig, i hi ha replegament de promeses, serà un fet tant públic que pot esdevenir-se una vacuna per la resta del Sud d’Europa que avui, alguns diuen amb un gran oportunisme: nosaltres som Syriza. Fitxin-se que a l’Estat espanyol passa un fet curiós que ahir ho intentava explicar el cada vegada més desorientat Joan Herrera, a RAC1, amb molt poc èxit. Segons ell el seu partit i el seu germà espanyol, fa anys que comparteixen ideologia amb Syriza, però darrerament hem vist com Podemos se’ls ha fet seus, i avui tothom compara Syriza amb Podemos.

Per l’UE Syriza podria ser l’oportunitat de fer una reforma tributaria real i propiciar que aquesta disbauxa fiscal on les grans fortunes i les navilieres hel·lenes s’escapen de pagar impostos, ho facin.  L’eficiència fiscal grega és una demanda recorrent de la Troica perquè estalviaria retallades.

Malgrat el que es diu, bona part del deute grec és a mans dels estats i justament Grècia deu a l’Estat espanyol 33.014 milions d’euros, una quantitat molt important que d’haver-les tingut ens haurien estalviat totes les retallades. Una quantitat que no teníem i ens hem hagut d’endeutar per poder-los ajudar. Seria bo que els partits d’aquí que recolzen l’impagament del deute grec preguntessin què pensa la gent d’aquesta proposta; potser es trobarien amb la sorpresa que la gent pensa que els deutes s’han de pagar.

El 6 de maig del 2012 els francesos sortien al carrer celebrant l’èxit de François Hollande; aquella candidat que va basar tota la seva campanya criticant l’austeritat que “imposa” Brussel·les i més concretament la Sra. Merkel. Recordaran que el secretari general del PSC  de les  hores, en Pere Navarro va anar a la cloenda del míting final d’Hollande fent ostentació d’imatges i de declaracions per assegurar que “una altra política és possible” i aquesta era la via d’Hollande.  Pocs mesos després, Hollande es va convertir en el President francès que feia les retallades més grans de la història. Avui el PSC ja ni parla d’Hollande.  Així doncs, calma a l’hora de fer-se masses extrapolacions i desitjos perquè potser algú tingui una gran frustració. El temps és implacable a l’hora de situar-nos en la realitat.