El meu somni, i pel què treballo, és per tenir un país independent i per fer un país nou. D’antuvi ja sé que nosaltres con a poble, no som ni més bona ni més dolents que la resta; fins i tot sé que tenim la mateixa quota d’aprofitats que la resta del món, però em nego a pensar que el meu nou país i el que somnio, sigui un país com aquest. I sincerament penso que el podem fer molt millor. Vull un país de dret, on la prova de les acusacions recaigui sobre el que acusa i que tots respectem de veritat la presumpció d’innocència. Vull un país on la corrupció sigui tant residual que mai sigui un problema. Vull un país on no et judiquin el teu honor per la professió o la dedicació que tens. Vull un país on la justifica sigui justa, ràpida i exemplar. Fitxin-se que tot això, avui a Espanya no hi és. Les penes dites del “telediari” són un procediment sovint buscat pel mateix poder polític o policial. La corrupció és un virus que ho ha infectat tot, no hi ha cap Institució que se’n salvi. Les filtracions de secrets de sumaris, fotos i vídeos de gent declarant, són una manera que ja forma part normal tant de les defenses o de les acusacions. És paradoxal i escandalós que els jutges no hagin acabat amb aquestes pràctiques i en alguns dels casos les hagin tolerat. Un país així, no m’interessa.

La filtració del vídeo de la declaració del President Pujol filtrada a les televisions espanyoles pel president de Manos Limpias, com ell mateix reconeix per escrit, demostra fins a quin punt la degradació moral que ha arribat certes persones que formen part de l’entramat de la justícia. Les parts filtrades no tenen interés informatiu, era pura venjança cap a una persona que declarava i encara no és acusada, pel mitjà de la tècnica de la degradació personal.  Per cert, potser alguns que avui acusa severament al President Pujol, si hi ha sentència, s’emportaran un bon moc.

Curiosament avui a RAC1 el que fou cap de comunicació del ministre de  l’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, el periodista Albert Gimeno, que va dimitir del càrrec per haver filtrat a la premsa una operació policial abans que es produís, i ara convertit com una mena de comissari polític a la “nova” Vanguardia i a les tertúlies del grup Godó, defensava les filtracions periodístiques i l’honestedat dels mitjans  que les publiquen. Segons ell, i són paraules seves: “ sense filtracions no hi ha democràcia” Però lamentablement la resta de tertulians s’han “oblidat” a preguntar-li si era per interés periodístic les filtracions falses que fa algun departaments de l’interior o controlats per ells. El dia abans de les eleccions catalanes  la filtració policial a El Mundo publicat a portada i amb un cos de lletra de grans notícies, que el candidat Artur Mas tenia comptes a Suïssa i que varen tenir una incidència en els resultats, era interés periodístic o polític? El mateix Pedro J Ramírez es ventava d’haver influït en els resultats electorals. O les filtracions, també publicades en el mateix diari, i també filtrades per la policia, que l’Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, tenia comptes a Suïssa i a Andorra, donant fins i tot un número falç com a prova, era interés periodístic o polític? Albert Gimeno, quan un govern utilitza les filtracions d’aquesta manera com ho fa l’espanyol, és molt més proper a un estat magistralment descrit en la novel·la  1984 de Geroge  Orwal, que no pas d’una democràcia. I quan un país entra en una decadència moral de preferir la venjança a la justícia o la falsedat a la veritat, els dèficits democràtics són extraordinaris.

Com segurament alguns de vostès saben, jo vaig ser Diputat en el Parlament de Catalunya en la legislatura que va començar el desembre del 2003 amb la presidència de Catalunya de Pasqual Maragall, un dia un amic, molt amic meu, que em coneix perfectament, va escoltar que una persona deia a un grup de gent, referint-se a mi i a la corrupció: “ mira aquest l’Esteve Vilanova, amb poc temps de Diputat ja s’ha comprat un pis a Barcelona”. El meu amic, que sabia que me l’havia comprat molt abans per necessitats familiars, i també sabia la hipoteca que havia fet, li va replicar el què havia dit. L’anècdota me la va explicar el meu amic, però mai m’ha desvelat qui era el que deia això, ni jo li he preguntat mai. Però un país on qualsevol persona per dedicar-se un temps a la política ja pot ser difamat públicament argumentant-ho amb dades falses, és un país que jo no voldré. I no entengui el lector que l’haver desvetllat això personal és per ressentiment, no. No en tic cap, simplement l’he utilitzat per mostrar que si hem de fer un país nou i millor, també nosaltres socialment haurem de canviar.