Potser és per culpa de portar  tres-cents anys sotmesos i amb períodes de molta crueltat repressiva, la nostra resistència ha estat refugiant-nos en la parla i en la cultura. Només així ens hem pogut mantenir contra tot pronòstic i contra tota intenció d’assimilació dels espanyols. I aquest miracle s’ha produït, i hem estat capaços de fer-lo entre tots, i avui som on som gràcies a aquesta tossuderia. Però com tenen tots els períodes de clandestinitat, aquest replegament cap al nostre interior sovint provoca que el país que hem imaginat i que també entre tots volem, sigui un país de somni. Vull dir que sigui més que un país, un paradís. La situació d’ostracisme ens ha alimentat una èpica que fins a cert punt era bona per cohesionar-nos, però just en el moment que podem copsar el perfil de l’altra riba,  hem de fer un esforç per baixar d’aquesta estat teòric per situar-nos de peus a terra, tal com demana la realitat. Estem acostumats a veure o escoltar a qui mostra el nostra país i a la nostra gent, com excepcional i ens omple d’orgull; però la realitat és que tots nosaltres som ben normals. És a dir, som com tothom.

Aquests dies hem vist com s’han presentat distints esborranys de propostes del que podria ser una constitució catalana, un esforç teòric fet per grans especialistes que hem d’agrair perquè com més alternatives tinguem serà més fàcil triar-ne les parts bones. També és cert que ara tenim una gran oportunitat, diria que la única oportunitat, que si tots volem, poder fer una país nou i la constitució que hàgim de votar, condicionarà molt com ha de ser aquest país que tots volem. Però ara més que mai hem de fugir d’aquest somni de país-paradís, i ens hem de situar a la realitat. Ara no és un moment per somniar, ara és precisament el gran moment per estar molt despert.

Dels esborranys que he pogut llegir, i sense haver-hi aprofundit massa en la totalitat, hi he vist unes coses que em semblen estranyes i que podríem atribuir a aquest desig de fer un país paradís, és a dir; allunyat de la realitat terrenal. El primer és el “bonisme” que si traspua.  Això que hagi de ser un estat sense exèrcit, em sembla un somni meravellós, però la realitat és molt distant. Un dels promotors, el jutge Vidal, el que respecto moltíssim per la seva capacitat professional, pel seu patriotisme i per la seva fortalesa moral, justificava no tenir exèrcit amb una pregunta; “he que no tenim enemics?” A partir d’aquest concepte del “bonisme” és molt difícil haver de triar entre “mantega o canons” i ho és més quan la nostra societat passa moments tant difícils, però malgrat això, en l’entorn que estem, em sembla una proposta de país-paradís.  La segona proposta és que la constitució prohibeix les majories absolutes. Em sembla una proposta molt atrevida i fins i tot poc democràtica.  D’entrada ja pressuposar que una majoria absoluta, pel fet de ser-ho, ha de ser dolenta, és estrany.  I em sembla que és iniciar un camí perillós per més que algunes majories absolutes hagin estat un desastre. La democràcia és llibertat i aquesta arriba fins el punt de poder-nos equivocar i per això hi ha la possibilitat de rectificar en les properes eleccions. I tenir un President sense atribucions, em sembla  un càrrec perfectament prescindible i un estalvi important de diners. El president pot ser perfectament representatiu i executiu.  És clar que m’emmirallo més amb la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, que no pas la francesa o l’alemanya, per exemple. Una constitució que els contrapesos del poder hi són fins i tot amb majories absolutes.

Ja és hora de deixar aquest país de somnis, aquest paradís, i baixar a la realitat. Tenim a la cantonada moments històrics que haurem de decidir el nostre futur, i com més reals siguin les propostes, tots ens sentirem més terrenals.