Ahir mentre mirava la compareixença del Molt Honorable President a la Comissió Jordi Pujol sobre el frau fiscal, em vaig recordar d’aquella frase de Joan Sales i Vallès, autor de la magnífica novel·la “Incerta Glòria”, deia: “ Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿ Es tracta, doncs, de deixar de ser catalana? No, sinó de deixar de ser imbècils”  I la imbecilitat començava just el moment que tots els partits de l’oposició van demanar que el President de Catalunya compareixes en la Comissió; la imatge de tenir el President interpel·lat per corrupció era tant golosa que fins i tot ERC hi va caure. La possibilitat que la primera Institució catalana en sortís tocada o desacreditada, pels independentistes d’esquerra els hi era igual, o potser també era un objectiu perseguit com els espanyolistes. El que sabem segur és que tots els partits espanyolistes sí que volien malmenar la primera autoritat catalana, perquè saben que és el pal de paller d’aquest procés independentista el qual ells combaten per terra, per mar, per aire i amb el suport de les cloaques de l’Estat. En cas que ERC busqués el mateix deteriorament, seria pel càlcul de vots que  podrien arreplegar i revertir una situació que, avui, sembla en davallada.  És a dir, l’objectiu d’ERC seria per pur càlcul partidista. I sorprèn molt que aquesta desesperació electoral passi per davant de la passibilitat de carregar-se el procés, el qual ells n’han fet bandera i, de vegades, s’han presentat com els únics garants. El seu nivell d’imprudència és tant gran, que hauria de fer meditar a tothom. L’absència d’Oriol Junqueras per evitar-ne  la imatge històrica interpel·lant el President de la Generalitat, evidencia la gravetat de la seva iniciativa.

Ràpidament vàrem veure com el Parlament de Catalunya es convertis en una mena de plató televisió d’aquests que ens tenen acostumats les dues cadenes privades espanyoles els cap de setmana. Una degradació institucional que també tots en són responsables. L’electoralisme i el populisme, l’estridència i la histèria, no tenien res a veure amb un debat parlamentari, era – com deia en Mouriño – pur teatre.  I la manca de preparació dels interpel·lants va  demostra, com ja ho van demostrar a l’agost del 2007 en la compareixença del President d’Endesa, Manuel Pizarro, per parlar de les apagades que hi va haver arran d’una gran tempesta, que és un mal endèmic,  la manca de  preparació mostrada pels  diputats intervinents va ser tan gran, que el Sr. Pizarro en va sortir airós i la sensació que molts vam tenir va ser un gran ridícul.

Ahir el President Mas va estar a l’alçada dels grans. Va mantenir l’autòrites i l’autoritat del càrrec que ostenta, un fet que encara va empetitir més a alguns que parlant més per espanya i llurs televisions, a les que hi deuen reverencia, que per Catalunya i alhora, intentant cercar els desgast del President i de la Institució, van evidenciar la seva inconsistència argumental. I tampoc penso que els pescadors de vots, tinguéssim massa èxit.

Malgrat la migradesa de resultats dels opositors, ni el Parlament de Catalunya ni la Institució de la Presidència de la Generalitat, mereixien ser sotmeses a aquest intent de degradació. I és aquí on em ressonen les paraules d’en Sales, ja fa 500 anys que sabem el resultat de ser catalans i imbècils, i si volem ser únicament catalans, hem de tenir clar que ràpidament hem de deixar de ser imbècils.

PD. Ara m’assabento que l’Oriol Junqueras, que va ser el gran absent en la compareixença del President, dissabte participa en un d’aquests programes d’alta política que fan a Antena 5 a la nit. Els que ho mirin, hi veuran poca diferència amb el què va ser ahir.  Ja només faltaria que un dels convidats a la tertúlia fos “el pequeño Nicolás”.