La pregunta és molt simple; és lícit i ètic utilitzar la mentida per assolir el poder? La resposta també és fàcil: no, però es fa. Personalment no m’agrada gens que sigui així, prefereixo sempre la veritat, però repetidament hem vist com molts dels votants volen ser enganyats o necessiten ser enganyats. Felipe González va assolir el poder prometent nou-cents mil llocs de treball, quan era impossible complir-ho. Zapatero assegurant que no hi havia crisi, quan la crisi ja era una evidència. Rajoy prometent rebaixar impostos, quan tots sabíem que era impossible,… Un amic meu que va ser diputat a Madrid a l’època de Felipe González, quan li vaig preguntar si s’havia cregut mai això de la creació de llocs de treball, em va dir: “si, mai vaig pensar que serien capaços de fer una promesa així per enganyar”. El problema és que es justifica qualsevol estratègia per assaltar el poder, i això és possible perquè una vegada ja instal·lat, la rectificació no té cap cost polític. El poder del poder, ho tapa tot.

A Grècia el fenomen de les promeses impossibles per assolir el poder, també és una estratègia utilitzada per tots els partits, i Syriza hi ha apostat fort. Normalment, i això és el més vergonyant, tots utilitzant pels seus interessos els pobres, els aturats i les capes més vulnerables de la societat .  Per assolir el poder no hi ha ni ètica ni prudència, tot s’hi val. I això a mi em sembla una manera de fer política vergonyosa i gens democràtica per més vots que tinguin, perquè els resultats són adulterats des d’un principi.

Instal·lats ja en el poder, i sense poder-ne assaborir-lo massa, el Primer Ministre grec Alexis Tsipras i el Ministre de Finances Ianis Varufakis s’han trobat amb la realitat de l’Eurogrup, que és qui paga, una realitat que resumia molt bé el Ministre de Finances d’Alemanya Wolfgang Schäuble  quan va dir a Varufakis: “les promeses electorals a costa de tercers no són realistes”

El fet que a Varufakis, des de Grècia,  se l’impedís signar el comunicat conjunt de la  reunió de l’Eurogrup de fa dos dies, l’hem d’interpretar més que una desautorització del ministre, una acció de consum intern, i és que l’eufòria generada en els grec les promeses de Syriza, necessiten un temps per la rectificació perquè si ho fan ràpidament  poden  passar de l’eufòria a la histèria i tot seguit a les manifestacions per sentir-se traïts.  Han d’intentar controlar el tempo.

De moment l’únic combat que han guanyat Syriza és el nominalisme; per ells el mot “Troika” era anatema puig que representa la submissió nacional i havien atiat molt l’orgull nacionalista davant el que representava la Troika.  I quan la primera reunió de l’Eurogrup per tractar el tema grec, semblava ja tot perdut per la intransigència grega, una reunió entre el President de l’Eurogrup Jeroen Dijsselbloem i Alexis Tsipras, ho van desencallar dient que a partir d’avui les “institucions”:  Comissió Europea, el FMI i el BCE, es reuniran amb els tècnics grecs per explorar terrenys comuns. Observin que aquestes “institucions” són la “Troika” però no s’esmenta el nom, perquè el nom a Brussel·les, no a Grècia, no fa la cosa. El problema pels grecs és que el programa actual del rescat acaba el 28 de febrer i a patir d’aquesta data han de substituir-lo, ampliar-lo o entrar en suspensió de pagaments.  Tsipras ho diu ben clar: “ no estem d’acord amb les normes però estem obligats a complir-les”. Més realisme, impossible.

L’experiment de la Grècia de Syriza, és important seguir-lo perquè evidenciarà fins a quin punt un país de l’UE i molt especialment de l’Eurozona, es pot utilitzar certa demagògia i populisme, reclamant la plena sobirania nacional plena. Aquest retrocés mostra que malgrat els anys d’Unió, l’europeisme no ha quallat prou o pràcticament gens, i passa el que ja he dit altres vegades: volem fer una Europa unida sense europeus i aquest anomalia serà així mentre sigui l’Europa dels estats.