En tot aquest batibull de personatges que han anat apareixent en el “plató” del Parlament convocats per la “Comissió Pujol”, un personatge s’ha fet famós de cop; el Sr. Ramón Padrós. Com els “famosos” que acostumen a aparèixer en les teles espanyoles, el descobriment d’aquest personatge, ha estat sobtat i inesperat. Pel que ell diu, i ho diu en cada entrevista que li fan com un espot publicitari, fa anys que va escriure un llibre de reculls de premsa del temps que va ser el cap de premsa del President Pujol. Segurament la seva obra no va tenir l’èxit esperat i ara intenta, si és possible, fer-ne una segona edició. Avui l’he escoltat en dues entrevistes; una era a Catalunya Ràdio amb la Mónica Terribas, i més tard a Rac1 amb en Jordi Basté, són dues entrevistes per fer-ne una anàlisi i veure clarament dos estils que avui són presents en els dos programes líders a Catalunya.

Ramón Padrós amb Mónica Terribas ha utilitzat això que ara s’ha fet famós i és una perversió de qualsevol periodista seriós; el “diuen que diuen”. Quan la Mónica demanava concreció i noms, el Sr Padrós s’escapava, però la Mónica hi tornava fins que el final li ha dit, per justificar la seva insistència, que les seves declaracions afectaven el nom d’un President de la Generalitat. Malgrat aquest advertiment Padrós no s’ha mogut d’una impresentable ambigüitat. A Rac1, l’entrevista ha estat molt plàcida i no se li ha dement cap nom ni concreció, i ha pogut seguir amb la seva ambigüitat i amb l’espot del seu llibre.

Què és el que em sembla impresentable del Sr. Padrós? Que sí hi havia tantes evidències del què insinua ell, no va dimitir ni denunciar els fets. Ja sé que costa molt, per segons qui, sacrificar un bon sou i els privilegis del càrrec, però si s’ha tingut l’ètica de la supervivència durant deu anys, una vegada plega i ja fora, no es pot presentar com un abanderat de l’ètica de la justícia. Però encara és menys ètic, intentar dir sense dir per por. Una persona com cal i que ha estat tants anys a Presidència des del moment que plega i traeix la confiança, com a mínim, que sigui per ser clar. Acabar insinuant allò que, segons ell, no pot provar, tot i haver estat deu anys en l’epicentre, em sembla realment de poca categoria personal i professional.

2015-02-24 Ramón Padrós i l’ètica, o l’ètica de Ramón Padrós