Els fets tràgic que van passar ahir en un institut de Barcelona, m’ha fer recordar una experiència viscuda en primera persona en una fundació on durant molt de temps hi vaig tenir responsabilitat directes i que està dedicada a atendre nois i noies amb característiques especials. Era un noi molt agradable que parlàvem cada dia de mil coses, sabia perfectament tots els horaris dels partits de futbol i la classificació de primera i de com anava el Girona. Ell m’informava amb qui jugava el Girona i el Barça i els dilluns els resultats dels respectius partits. De vegades, però, no tenia el dia bo i es mostrava callat o fins i tot fent crits sense mirar a ningú. Allà, els cuidadors sabien com calmar-lo amb una professionalitat i dedicació exemplar.  Però de vegades el brot era més espontani i podia tenir episodis de més agressivitat.  Un dia d’un episodi dels greu, jo estava present i contemplava com el monitor intentava calmar-lo, però de cop ve cap a mi, m’abraça fortament una estona, i es posa a plorar.  Jo també ho vaig fer. I vaig pensar, ves a saber quan de temps fa que, fora dels monitors i monitores, ningú l’havia abraçat. Sabia el feix de problemes familiar que portava i dels que ell no n’era gens responsable, però n’era una víctima.

És dramàtic el què ha passat a Barcelona, però només és un accident d’un malalt, un accident que fins i tot aquests tipus de malalts tendeixen més a autolesionar-se que a fer mal. Per tant no cal tantes hores d’informació per informar del que és un accident, per tràgic que sigui.

Avui la Consellera Irene Rigau, que no pot amagar la gran vocació de mestre que té, ha fet unes declaracions a la radio molt assenyades, i a més defensant que les escoles i els instituts, la conflictivitat baixa. Un fet sorprenent si som conscients que els alumnes surten d’aquesta societat tant prima de valors. Tota la comunitat educativa són grans professionals i fant una tasca exemplar i tremendament eficient, saben que educar és sempre posar límits, corregir, i sovint emprar impulsos positius o negatius, segons el cas. Un mestre o una mestra no és una col·lega, no és un company, no és un amic; un mestre és un mestre amb tota l’amplitud que té la paraula, que és molt gran.

Em deia una vegada un amic ,que ha passat tota la vida en una escola, que educar és com fer de jardiner, que s’ha de cuidar cada dia les plantes del jardí, rectificar les branques errades, netejar l’entorn, perquè no hi ha res pitjor que un jardí descuidat.  I lamentablement de vegades alguns pares, pocs sortosament, atribueixen més credibilitat al seu fill que el propi mestre, i quan això passa és d’efectes terribles.

En la vida de pares, dels mestres, com en qualsevol jerarquia, tant dolent és ser bo quan s’ha de ser dolent, com ser dolent quan s’ha de ser bo. Els límits i els objectius han de ser clar i els valors inqüestionables. No hi ha res millor que ser previsibles.