Una de les avantatges que té la democràcia és que s’utilitza el poder aconseguit en unes eleccions lliures per aplicar unes conviccions polítiques. El problema greu és quan un assoleix el poder democràticament, però les seves conviccions polítiques poden no ser democràtiques o la seva concepció del món, polític i econòmic. siguin tant allunyades de la normalitat que esdevinguin perjudicials. En aquestes alçades del segle XXI, ajudats per les noves tecnologies, han prosperat conviccions polítiques que posades a la pràctica esdevenen un gran fracàs. El cas paradigmàtic és la Veneçuela chavista, el tercer país del món en reserves de petroli i les seves conviccions polítiques els han portat a caure en un dels pous econòmics que tardaran generacions a sortir-ne. I com sempre passa amb aquests fabricants de pobres, quan en tenen masses, comencen a retallar tota mena de drets per acabar buscant un enemic exterior, per justificar amb un patriotisme de caserna, la cohesió dels seus. S’ha dit molt, i encara escrit més, que el problema de la pobresa a Cuba era l’embargament dels EUA, un fet que a mi personalment em costa creure objectivament, però ara hem vist com a Veneçuela, sense embargament i amb molt de petroli, segueixen el seu model.

En les darreres eleccions de Grècia, els grecs van oblidar un fet importantíssim, i és que els experiments s’han de fer en gasosa, i van donar un ampli suport a Syriza, un partit que entre altres coses defensava l’impagament del deute. Una promesa així de contundent i dita per gent que se’ls hi hauria d’exigir un mínim de coneixement i rigor, és normal que el poble que sofreix els votés. I si a més s’apel·lés l’orgull hel·lè, la jugada era rodona. Però mentre en els mítings cridaven les consignes i eren aplaudits, ningú va aixecar la ma per preguntar, com pensen fer funcionar el país l’endemà. Perquè Grècia necessita més ajuts i aquests només els poden demanar a aquells que prometien no paga’ls-hi el què deuen.

Han anat passant el temps i s’han trobat amb el realisme polític, i han anat virant el seu programa, però l’excés de contorsionisme és massa gran per venir  d’on venien. I ara es troben que després d’esquilar els estalvis de pensions i de petits empresaris i autònims, ja no els queden més diners per pagar els deutes que els hi venen.  Curiosament Syriza, que és d’extrema esquerra i anticapitalista, ha decretat una amnistia fiscal amb la promesa que no demanaran la procedència dels diners. Com els d’aquesta riba ideològica de Syriza, la seva argumentació sempre és la bona, només cal que diguin que ho han fet com un acte de patriotisme. Però com el seu experiment l’han fet amb coses de menjar, i no amb gasosa, resulta que les previsions de creixement que tenia Grècia a primers d’any era de 1,5% PIB i ha passat a pràcticament a zero, si no torna a ser negatiu a cap d’any.

Syriza, i especialment el seu ministre d’Economia, Gianis Varufakis amb el seu plantejament inicial de prepotència i intransigència, ha perdut els pocs suports que tenia a l’Eurozona, i retardant qualsevol proposta de reformes, ell mateix s’ha acorralat i abans de final de mes haurà de presentar el seu programa real. Però en el seu dia, quan tota promesa era gratis, van anar creant una sèrie  d’esperances i de moviments, que ara, en el moment del pragmatisme,  els hi giren la cara.

A l’inici de les negociacions van intentar superar la Troika, però ràpidament van veure que Brussel·les no estava per fer-ho, i el màxim que van aconseguir va ser canviar-li el nom. Com si el nom fos qui fes la cosa.  Les primeres trobades amb aquells rodes de premsa posterior de forta duresa, van aconseguir un 80% de recolzament popular, però van perdre els pocs aliats que podien tenir a l’Eurozona. Van intentar accions de força com la visita a Putin, deixant caure que potser s’alliberarien de la Troika, però ningú es va creure que això passés. Van fer córrer que imprimirien una moneda nova pròpia, però tampoc ningú s’ho va creure. El 80% dels grecs no volen abandonar l’euro. I la darrera,  va ser quan van dir que potser posarien a referèndum les retallades proposades per Brussel·les. Aquí el ministre d’economia alemany els va agafar pel mot, com es diu vulgarment, i els va dir que seria normal que ho fessin.  Varufakis ràpidament es va desmarcar del seu govern i va dir que “no seria just fer que els ciutadans prenguessin aquesta decisió tant difícil”. Aquest impàs de tants mesos, sense resultats,  està cansant a la societat grega que ja es comença a preguntar si haver votat a Syriza ha canviat alguna cosa en la negociació de les condicions del rescat.  Syriza ja comença a mirar-se el document Harduvelis, document fet per l’exministre d’Economia de Nova Democràcia on es detallaven les noves retallades per la negociació.

Acabi com acabi, l’experiment Syriza haurà estat un experiment de resultats fallits i de costos elevats pels propis grecs. És per això que els experiments sempre amb gasosa.

2015-05-19 L’experiment Syriza