Facin la proba, només cal que surtin al carrer i preguntin a les persones; et consideres ric? D’entrada l’interpel·lat o interpel·lada se li notarà una incomoditat davant d’aquesta pregunta, però tot seguit la gran majoria, d’una manera o altre, ens diran que no són rics. Però si preguntem si tal o qual persona es rica, la resposta serà més immediata.

Segurament el pòsit del cristianisme pre-reforma, quan es sublimava la pobresa, encara és molt present en aquesta banda d’Europa. Va ser la reforma protestant i especialment la branca del calvinisme la que va canviar el paradigma de la riquesa; ja no era detestada. Però en paral·lel al valor de la riquesa també comportava uns nivells  d’austeritat i de solidaritat, molt sovint superiors als d’aquestes societat que abraçaven la pobresa.

Aquesta campanya municipal els partits polítics han mostrat tenir unes polítiques més d’ONG que no pas de partit polític, i em sembla que els rols dels dos no es poden confondre. Les ONG’s són molt vàlides per redistribuir la riquesa i els partits polítics s’haurien d’enfocar a facilitar el màxim la creació de riquesa, perquè només es pot combatre a la pobresa, creant riquesa.

Ells, a no ser que ampliïn les plantilles de funcionaris, no tenen cap possibilitat de crea llocs de treball, però sí que poden fer dues coses: facilitat condicions perquè els empresaris inverteixin i creïn llocs de treball, o posar impedients o vetos per dificultar-ho i  no se’n creïn,  o el que encara és pitjor, se’n destrueixin.

Governar té un problema i és que has de decidir, i no sempre les decisions necessàries, són enteses o assumides per una part de la gent, perquè en els col·lectius, com en les individualitats, hi ha interessos divergents i enveges.

Per exemple, ara està de “moda” per molts gent criticar el “model turístic de Barcelona” i alguns dels opinadors diuen sense cap vergonya que Barcelona sembla un parc temàtic. De la mateixa manera que es critica les aportacions al Circuït de Catalunya o el Congrés Mundial dels Mòbils amb una lleugeresa sorprenent i algunes vegades, amb un populisme de l’estil més eixelebrat. Curiosament París, amb un alcaldessa del partit socialista, quan va escoltar les primeres declaracions de l’Ada Colau contra el congrés dels mòbils, ja es va activar per si podia aconseguir-lo. El món és així, sempre hi ha qui està disposat a fer allò que tu no vols o no t’agrada fer.  El Conseller d’Empresa, Felip Puig deia aquesta setmana que el retorn d’aquests quatre milions d’euros que destina Barcelona al Circuït de Catalunya, i no a la F-1 com s’ha dit maliciosament, a la capital de Catalunya és d’un dos-cents milions d’euros. Entenc que les ONG’s no pensin igual, però els partits polítics, si miressin els beneficis, haurien d’actuar amb més responsabilitat.

El turisme de Barcelona i de Catalunya és una indústria potent i a més amb un índex de productivitat els més alt del món i a més se’n beneficien molts sectors. De fet és un sector dels anomenats tractor, perquè estira moltes altres activitats.

La indústria també és bàsica per un país, i tenir una bona indústria d’alt valor afegit és assegurar llocs de treball i sous de qualitat. Les noves tecnologies són una oportunitat i tot allò que serveixi per potenciar-ho i facilitar-ne l’expansió, s’ha de promocionar.

Ser govern, té les seves servituds i confondre’s de rol pot tenir conseqüències greus. Els partits polítics i els moviments polítics, no són ONG’s, per més que alguns s’hi vulguin semblar.