Qualsevol que ha llegit els místics clàssics espanyols haurà trobat una gran dosi d’eròtica amorosa. Això em fa pensar que ambdós adjectius tenen més en comú del que sovint ens pensem. Diuen que també hi ha una “eròtica política” que aniria lligada per una altra eròtica, la del poder. I suposo que la germana Teresa  Forcades durant molt de temps ha viscut internament la lluita de les dues pulsions, fins que el final ha guanyat la del  poder terrenal. Es pot vestir de qualsevol manera, fins i tot donant-li transcendència al poder, però sempre serà això: poder i el poder és terrenal.

Aquest debat de les dues ànimes també l’ha tingut durant molt de temps UDC, fins que, com Teresa Forcades, han hagut de decantar-se definitivament. Almenys quest era el propòsit de la consulta interna que va fer UDC ahir, però a hores d’ara, l’empat tècnic ( guanyar per 95 vots és molt migrat) aporta més confusió. Sabem que volien clarament els que van votar el NO l’objectiu era clar: independència,  mentre que els majoritaris del SI, fins que no aclareixin què vol dir, tot és possible.

El problema que tenim i tenen tots aquests actors polítics és que el temps és escàs, molt escàs, perquè el President Mas ha anunciat unes eleccions pel 27 de setembre, i això és a tocar. Així doncs, ben aviat començarem a veure moviments que clarificaran l’espectre polític. Ara ja no val dir només “procés”, s’ha d’explicitar què vol dir quan diuen procés. Tampoc República Catalana, perquè han de dir si això vol dir dins d’Espanya, com pretenia Macià durant la República, o una República Catalana independent.  Jugar amb les paraules, especialment com fa  un gran sector de l’esquerra que és espanyolista unionista, però vol aparentar ser més una altra cosa, es un frau electoral que fan en les eleccions i a Catalunya.

També en l’oferta política catalana hi ha qui volen ser aparentment independentista i deixa tota la iniciativa al Govern espanyol de torn, una submissió tendenciosa, perquè cap partit espanyol negociarà mai la independència de Catalunya si no és davant d’un fet consumat que nosaltres, des d’aquí, hàgim fet.

Si us sóc realista us diré que veig a dins de Catalunya molt d’interés espanyolitzador i unionista. Hi ha els clàssica partits de dretes PP i C’s, el PSC, i aquest conglomerat d’esquerres nou vinguts, amb l’excepció de la CUP. També el Grup Godó, Planeta amb la Sexta com a eina important, una part de l’empresariat i de moviments socials i empresarials minoritaris però generosament subvencionats per no se sap qui, però tenen tota les possibilitats econòmiques i la cobertura de l’Estat espanyol.  Tot això vol dir que hem d’espantar-nos? No, arribats aquí tenim prous arguments per tirar endavant i fer-ho amb més il·lusió que mai. Però no podem despistar-nos, i dividir-nos amb “collonades” estèrils o tàctiques vergonyoses.

Quim Arrufat ja ens ha avisat que la via Podemos amb tot el seu conglomerat unitari que volen fer, volen fer bandera de “muerte a Mas” com a argument principal de la seva campanya. Saben els espanyols, tant d’aquí com d’allà, el lideratge de tot aquest procés cap a la independència en la figura del President Mas, i per tant saben que si neutralitzen al líder, neutralitzen el procés. I si nosaltres, de la ideologia que siguem,  no tenim clar aquest fet, i tenim dubtes, i utilitzem tàctiques partidistes, el 27-S haurem perdut l’oportunitat més clara dels darrers tres-cents anys, i la història en reservarà un espai ben ridícul, mentre que si anem junts i perdéssim, ho faríem amb gran dignitat.

Així doncs, ara hauríem de començar tots a treballar units per fer del plebiscit, un gran resultat. No ens enganyem, aquells que avui neguen el plebiscit, tots els unionistes, si el 27-S no guanyéssim serien els primers en dir-nos que les urnes han estat clares.  Així doncs a treballar amb il·lusió fins a la victòria. Fer una país lliure té una gran mística i  una potent eròtica.